MARE MARIA DE LA CONCEPCIÓ DE SANT JAUME I SANTA TERESA

 

  J.M.+  J. T.

                          

CARMELITES DESCALCES DE SANTA

TERESA DE JESÚS

PALMA (MALLORCA,ILLES BALEARS – ESPANYA)

CARTA D’EDIFICACIÓ

 


MARE MARIA DE LA CONCEPCIÓ

DE SANT JAUME I SANTA TERESA

(1905 – 1999)

L. D. Vque. M.

J.M.†J.T.

El Cor de Jesús

siasempre en les nostres ànimes, estimadíssima Mare Priora i Comunitat. Amb dolçaenyorança i alhora amb profunda gratitud i alegria, els comunicam la partidacap al cel de la nostra tan benvolguda MareMaria Concepció de Sant Jaume i Santa Teresa de Jesús ocorreguda el 7 defebrer de 1999 als gairebé 94 anys d’edat, deixant-nos una flaire de totes lesvirtuts i olor de santedat. Deim “amb dolça enyorança” perquè qui ens poguésdonar conviure sempre amb aquesta ànima tan enterament tota del Cor de Jesús!Amb “gratitud” per a Déu, per haver-nos-la concedida tant de temps –visqué enaquest Colomeret de la Mare de Déu 70anys– tot donant fermesa i solidesa a cadascuna de nosaltres i a tota lacomunitat; i amb “alegria” pel fet de suposar que gaudeix d’una grandíssimaglòria en el cel.

                Maria de la Concepció d’Oleza iGual de Torrella era la primogènita dels Senyors D. Jaume d’Oleza i d’España,Tinent Coronell d’Infanteria, i de D. Maria de la Concepció Gual deTorrella i Villalonga. La seguirien 8 germanets més. Son pare, D. Jaume, eraalhora l’hereu de la família.

               

ASCENDENTS FAMILIARS

                Es tracta d’una de les famíliesde més nissaga de la nostra illa i ciutat, venguda amb el Rei en Jaume I per ala conquesta de Mallorca, família molt cristiana, patriarcal i de sanestradicions. Com a dada curiosa per al nostre Orde, serà bo dir ací que elcèlebre historiador carmelità Fra Angelo Torrens en el seu llibre Les glòries del Carmel escriu que l’any1375 el Rvdm. P. Prior General de l’Orde Fra Bernat, que alguns anomenenBernadí “Olense”, era un ascendent de la dita estirp OLEZA i fou reelegit aBruixes el 1379.

                Per a més honra de la famíliadirem així mateix que el primer Bisbe de Mallorca fou també un avantpassat seu:RAMON DE TORRELLA.

                Eren els seus pares molt rectesi bons cristians i tota la família devotíssims de la Verge Santíssimai del Cor de Jesús. A tots els fills els posaren el nom de Maria, i a l’únicbaró, Marià, que morí gloriosament en el front el 1938 donant la vida persalvar un company seu de menor graduació.

             

   INFANTESA

                Maria de la Concepció nasqué el25 d’abril de 1905. Rebé les aigües del Baptisme a la Parròquia de SantaEulàlia el dia següent, imposant-li els noms de MARIA DE LA CONCEPCIÓ, MANUELA,JOSEPA I DE TOTS ELS SANTS. L’anomenaven familiarment MARIA. Ens contava amb gràcia que una serventa li deia moltesvegades: “rata pinyada”, i tant li ho deia que, a la fi, la nina ho repetí aixícom li fou possible: “da-ta-pi-nya-da.” Ens deia com amb pena: “Ja ho veuen, la primera paraula que vaigdir, en lloc de dir Jesús o Maria, va ser ‘rata pinyada.’”

                Rebé el sagrament de laConfirmació als dos anys, el 12 de juny de 1907.

                De menuda ja deixava sentir elseu geni i caparrudesa. Un dia son pare li féu replegar un paper de terra, i noho volgué fer de cap manera; aleshores son pare l’amonestà i fou tanvoluntariosa com Santa Tereseta. Plorà tant que son pare li féu en aquellprecís instant una fotografia perquè, veient-se tan lletja, se n’escalivàs i noploràs més. Molt de temps ha estat a ca seva aquella cèlebre i originalfotografia, fins que fa poc les seves germanes l’han destruïda.

                Féu la Primera Comunió al’església de les MM. Reparadores de la ciutat, als 7 anys d’edat.

                En aquella casa es practicavenles devocions més piadoses i comunes: Mes del Sagrat Cor de Jesús, el Mes deMaig, el de les Ànimes, el de Sant Josep. Tots els capvespres la famíliareunida en aquella casa pairal resava el Sant Rosari amb el personal de servei.Solia dir davant el seu senyor avi, i quan ell morí, son pare mateix, que erael fill major. Mentrestant feien purificadors, brodats de casulla, passamaneriaper a cíngols, brodat en seda, en blanc, etc. Tot per a la capella de la casa. Com que na Mariaera petita i encara no sabia manejar l’agulla no li daven cap labor. Aleshores protestavavivament dient: “I a mi, des, des,des (“res, res, res”). Quan ja va anarfent-se gran sí que ajudava fent coses per a la capella, li donaven feina com ales ties i persones majors; llavors era molt feliç, perquè no li agradava estarsense fer res.

                Les tres filles majors no anarenmai a escola, sinó que tenien institutrius a ca seva per ensenyar-les. Elsmatins estudiaven i els capvespres tenien lliure i es reunien amb els cosinsper jugar cada dia. Duien una vida familiar molt intensa.

 

ADOLESCÈNCIA – DEFECTES

Volem assenyalar ací a posta tots els seus defectes, iaixí hem pregat als seus familiars que ens els contassen, perquè es veja mésl’obra que la gràcia de Déu –juntament amb els esforços personals– realitzaràen ella. Més encara, hem de fer un acte vertader de fe per creure els defectestalment com ens els han contats, ens semblen quasi inversemblants, ja que l’hemconeguda en el convent practicant heroicament i com de manera connatural lesvirtuts contràries als dits defectes. Beneït sia el Senyor que realitza obresgrans amb les ànimes que se li entreguen de veres.

Era, i doncs, na Maria una al·lota molt bona, piadosai modesta, però no santa ni perfecta encara. Un dels seus defectes dominantsera ser molt peresosa per aixecar-se de matí. Tenia bona voluntat i en feiapropòsits reiterats, però no li servien de res.

Com que tenia grans qualitats per a la pintura, D.Vicenç Furió, cèlebre retratista, anava a ca seva per ensenyar-la a pintar al’oli. El professor li ensenyava de fer bodegons, però na Maria no esconformava només amb aquests i molt aviat es llançà a fer retrats. I ho va fertan bé que el mateix D. Vicenç s’alarmà de por que li llevàs els “clients”.Ella tot d’una se’n temé del que passava i ens contava després amb humilitat iveritat: “De llavors ençà ja no volguéensenyar-me res més.” Pintà entre d’altres un oli magistral: l’entrega delPilar a Sant Jaume (son pare era Jaume). Magnífica i original composició sevaen què sabé combinar la Mare de Déu de la Trinitat de Velázquez, àngels dediferents quadres de Murillo i d’altres i alhora hi afegí uns quants angeletsmés que eren retrats dels propis familiars, com el de la seva germaneta mortaals dos anys.

Ja hem dit que era molt peresosa per aixecar-se dematí. No hi havia manera d’aixecar-se d’hora. Quan D. Vicenç Furió tocava a lacasa, des de l’entrada, llavors i no abans, Maria s’aixecava ràpidament delllit. I el temps que ell pujava l’escala, s’arreglava i el rebia, com si ja fesmolt de temps que s’havia aixecat. També tenia un altre defecte: quan acabavala sessió de pintura, no netejava la paleta. Qualcú diu que ni tan sols els pinzells.Un bon dia sí que ho va fer i de llavors ençà sempre. Aquest fou un detall queel professor reparà, perquè li cridà poderosament l’atenció i vegé que la sevaalumna “anava per a monja” Quin alè degué fer ell! Ja no li faria lacompetència.

 

MÉS DEFECTES

Na Maria, encara que era molt bona, tenia com ja hemdit defectes notables, sobretot per a les pròpies germanes que hi convivien.“No era humil, sinó més aviat orgullosa i així, quan la reprenien, nocontestava, però ‘alçava una mica el coll’ amb aire de superioritat iquedant-se amb la seva.”

Era, com la Santa Mare, extremadament aficionada a la lectura. Llegiasens descans novel·les i més novel·les, bé que presentaven les sevesensenyances. Eren llibres bons, de la Biblioteca Catòlica,alguns de piadosos. Però allò que per ventura no era tan bo era l’extrem del’afició. En aquell temps es cuidava de la germana petita, la seva fillola. Iperquè la deixàs llegir tranquil·lament i no plorinyàs, li feia una “pepa” desucre, com una espècie de xuclador. Dava orde a les criades que hi havia al pisde baix: “Pujau sucre”; posava els dits mestre i del cor damunt les parpellesde la nina perquè li entràs son així com anava xuclant el sucre. Mentrestantella podia llegir sense destorbs. D’aquesta manera li féu perdre les dents a lapobra víctima.

D’altra banda, en ser la major de 9 germans se sentiala “mestressa” de la casa i volia tenir tothom a les seves ordes, però hi haviaqualque germana de les majors que no la creia tan fàcilment. De més a més, eraegoista i cercava la comoditat: “Per exemple, si hi havia una butaca i s’hipodia asseure, no consentia que m’hi assegués jo”, diu la dita germana. Com liagraïm aquestes confidències que tant ens ajudaran a glorificar Déu i animarana superar les pròpies misèries! Si ella, amb la gràcia de Déu, ho aconseguí,per què no nosaltres?

 

POSADA DE LLARG

Encara que s’acostumava als 18 anys, na Maria fouposada de llarg als 16. Això consistia sobretot a recollir-li el cabell fent-limonyo i posar-li tacó. Des d’aquell moment japarticipaven a les festes de societat. Així ho féu, de llavors ençà començà asovintejar l’alta societat del seu temps. Tenim fotografies en què na Marialluu les millors gales i luxoses disfresses a les festes del CírculoMallorquín. Anava també a sarsueles,òperes, etc., i tot quant es presentava. Era de natural molt modesta i moltrecta en la manera de vestir i d’actuar. D’altra banda, son pare no les deixàballar mai.

No hem dit res encara del seu físic: era de mitjanaalçària, de pell extremadament fina i delicada, molt blanca, ulls blaus icabells rogencs. Per a una de les disfresses, la de “menina”, es veieren ambprou feines per trobar-li trenes postisses del mateix color dels seus cabells.A la fi en trobaren. Per les fotografies, algunes amb aires de reina, liagradava d’allò més fer goig. Moltes vegades després en el convent ens deia ambgran sinceritat que es tenia per lletja (i a dir ver no ho era gens), però, hopensava així en aquella època de tantes festes?

Era una gran esportista: els capvespres d’estiu jugavaa tennis amb amics de la família en qualque propietat de les que tenien, que erenmoltes. O a la finca que anomenaven Corb Marí, prop de la mar, practicava la natació. Però enallò en què va destacar més va ser muntant a cavall. Els qui la recorden ensdiuen que era una gran amazona (muntant amb totes dues cames d’un mateixcostat). “Muntava a cavall amb una gran elegància, com ningú”; guanyà fins itot qualque trofeu en concursos d’hípica entre amics. També destacava a saltarobstacles alts, alguns de tan dificultosos que molt poca gent s’hi atrevia.

Així serà tota la vida. Moguda per unamor ardent al Cor de Jesús, i desitjosa de no defraudar-lo, emprarà tota laforça de voluntat i intel·ligència per saltar amb confiança i naturalitat elsobstacles més alts o dificultosos que Déu li anirà posant al llarg de la vidaper portar-la al cim de la perfecció.

Com que muntava tan bé, la convidaren perquè prenguéspart en una de les primeres pel·lícules mallorquines patrocinada per un parentde ca seva, titulada El secreto de lapedriza, pel·lícula de costums mallorquins; Maria hi muntava a cavall. Peròla millor pel·lícula que féu en tota la vida fou la que protagonitzà ellamateixa durant els seus 93 anys, el Director i productor de la qual va ser Déu.

Quan tenia 21 anys acompanyà sa mare a Roma, ontingueren el goig que les rebés el Sant Pare. Totes dues duien el tradicionalvestit negre i anaven tocades elegantment amb la peineta. Sa Santedat els concedí amb la família la Benedicció Apostòlicai Indulgència Plenària “in articulomortis, àdhuc en el cas que, sense poder confessar ni combregar, previ unacte de contrició, pronunciï amb la boca o amb el cor el Nom Santíssim deJesús”.

Visitaren les catacumbes, els llocs sants. Que bé se’nrecordava després i amb quina veneració! Però no tot era fervor. A Roma véu unaranda molt rica que l’encisà. Li demanà a sa mare si la hi compraria quan escasàs. “Si m’agrada el gendre”, li respongué ella.

A Roma conegué un frare franciscà menor, parent delBeat Fra Juníper Serra, mallorquí de Petra, cèlebre evangelitzador deCalifòrnia. Més tard li escriurà cartes de direcció espiritual.

 

ES PREDICA UNA MISSIÓ. Maria cau del cavall

                Ens trobam ara a la Quaresma de1927, en aquest moment na Maria té 22 anys. Enrevoltada de tot quant unaal·lota podia desitjar en el món, vivia tranquil·lament gaudint de la joventut,quan es predicà una cèlebre Missió a la ciutat de Palma a càrrec de PP.Jesuïtes, Franciscans, Missioners dels SSCC i Caputxins, distribuïts entre laSeu i tres grans parròquies de la dita ciutat, que es mobilitzà per complet.Grans i petits, rics i pobres, la població es commovia i prenia part en elsdiferents actes i predicacions dels fervorosos missioners. Moltes vocacionssortiren d’aquesta Missió. Na Maria no hi podia faltar, però no s’imaginà maique Déu la tomaria del cavall com a Sant Pau, o més aviat del llit, d’on eramés difícil “tomar-la”.

                El primer sacrifici que el Corde Jesús li demanaria, a Maria la dormidora, fou el d’aixecar-se a una hora aquè no s’havia aixecat mai ni havia somiat aixecar-s’hi: les 5,30 de lamatinada! Sabem ja que era de peresosa per aixecar-se de matí. Feia esforços,tenia bona voluntat, però tot era inútil. Necessitava una gràcia especial pervèncer aquesta peresa. I aquesta gràcia li vendria a través de la Mare de Déu.

                La missió començava amb elrosari de l’aurora, i na Maria, comque estimava tan ardentment la Verge santíssima hi volia assistir; però,veient-se del tot incapaç de poder-se aixecar a les 5,30, plena de fe acudí ala Mare de Déu perquè Ella mateixa l’ajudàs. Aquí l’esperava aquesta Mareincomparable. Des d’aquell instant la jove entengué per a tota la vida –i fouuna de les gràcies que la marcaren per sempre– que no bastaven els esforços percompte seu. Havia de comptar sobretot amb l’ajuda de Déu. La Mare de Déu ja lihavia concedit la gràcia.Des d’aquell moment seria ja per sempre més la persona méspuntual que pugui imaginar-se, començant per aixecar-se de matí en el Carmel,que de vegades no és tan fàcil. Tocar les tauletes i pegar un bot de la tarimaera tot u. I això tota lavida. Més encara, durant molts d’anys s’aixecarà abans que lacomunitat per tocar ella les tauletes.

                En aquesta missió la Mare de Déuno tan sols li concedí la gràcia d’aixecar-se prest, sinó que també, a travésdel predicador P. Iñesta, SI, li aconseguí el do de la vocació religiosa. LaMare de Déu és sempre tan agraïda que, encara que li oferim una misèria desacrifici, Ella, veient el nostre amor i bona intenció, es desborda per fer-nosfavors.

 

                MARIA, CATEQUISTA

                Tenia ja aleshores un granesperit missioner. Mentre ensenyava la doctrina a les dues germanes petites,Mercè i Blanca, i a lacosina Anna, els feia veure que a Mèxic els catòlics sofrienuna gran persecució religiosa, motiu pel qual havien de ser molt bones i pregarper ells.

                També per inculcar-los l’amor ala Mare de Déu els ensenyava Beneïdaeternalment sia vostra puresa...,  i a resar les tres avemaries de matí i vespre.A més els ensenyà altres oracions comunes com la de l’àngel custodi, el credo,la pecadora per fer una bona confessió... Si na Maria destacava en aquestesclasses per una gran paciència, les petites alumnes destacaven com a esperitonsinquiets.

                Na Maria tenia una granveneració i respecte envers els seus pares, i alhora una confiança encaramajor. N’és prova el fet que la primera persona a qui confià el secret de lavocació religiosa fou sa mare.

 

                LES GERMANES SE’N TEMEN PER...

                Tot d’una que rebé la crida de la vocació decidí ferun canvi rotund en la vida i començar a escalar seriosament la muntanya de la santedat. La primerapassa fou deixar d’anar a festes, teatres i a tants de llocs on acostumava aanar. Per aquest motiu una de les germanes que hi solia sortir se’n temé totd’una i li digué a la mare assenyalant-la: “Aquesta va per a monja”, cosa a quèla jove sense pensar-ho dues vegades assentí.

                Fins i tot una de les méspetites, Mercè (un d’aquells esperitons a qui Maria ensenyava la doctrina i quetenia en aquells moments prop de 5 anys) es temé de la transformació, perquèmentre ella li estava fent classe, se li ocorregué a la polissona la brillantidea de llevar-li les agulles dels cabells, desfent-li del tot el pentinat i naMaria no s’enfadà, cosa estranya, perquè abans l’hauria ben renyada.

                Fins i tot les criades se’ntemeren, perquè, contra el que tenia per costum, na Maria començà a ajudar-lesa pujar gerres feixugues d’aigua des de l’entrada, on hi ha la cisterna, fins ales cambres, que vénen a ser un tercer o quart pis.

 

                EL SECRET DE LA SEVA VIDA: LA CONFIANÇA EN ELCOR DE JESÚS

                Com qualsevol persona que creuque pot arribar al cim només comptant amb els propis esforços, na Maria noestigué gaire a travelar.

                Com ja hem dit, ella féu elfermíssim propòsit de no tornar des d’aquell moment de la seva conversió a capdiversió profana. No dubtava en absolut. Estava ja decidit; i plenamentconvençuda que pel simple fet d’haver-ho proposat la seva voluntat tanfermament ja ho compliria sense més ni pus. Era impossible deixar de fer el quehavia determinat tan seriosament i amb totes les forces.

                Però no resultà així de fet.Havent-hi un dia una festa de societat, na Maria, feel al seu propòsit ferm,decidí no assistir-hi, confiant en ella mateixa. La senyora àvia, preparant-laper a la festa, li mostrà una preciosa tela de lama d’argent per fer-li unessabates; veure la tela i caure fou tot u. I així, sense més ni pus, se n’anà a la festa. Però, com? Onera el seu propòsit ferm? N’hi havia prou amb una simple tela, per preciosa quefos, per fer-la desistir?

                Aquest fou un succés que marcàper sempre la seva vida. Li concedí des d’aquest moment una humilitat de cortan profunda i tan sincera que li féu comprendre la veritat de les paraules deJesús: “Sense mi no podeu fer res.” I començà en endavant i d’aleshores ençà ano fer ni una sola passa ni un sol propòsit en tota la vida sense comptar d’unamanera plena i eficaç amb el Cor de Jesús, sense abandonar-se abans amb plenaconfiança en aqueix Cor diví i en la seva Misericòrdia,tement-se que per ella mateixa no podia fer res, sinó tan sols ensopegar. N’ésprova que de llavors ençà a l’hora de fer qualsevol propòsit hi afegiriahumilment aquestes paraules: “Però siauVós, Cor de Jesús, qui m’ho faça complir”, perquè sabia molt cert que sensela seva ajuda cauria sense remei. Ho havia comprès per sempre. Ara sí que japodia escalar la muntanya de la santedat sense perill de supèrbia. Ens recordales paraules de la SantaMare: Teresa és un “maravedí”, però Jesús i Teresa ho són toti ho poden tot.

                Son pare, que acostumava adir-li el conegut adagi: “Tens sortida de cavall i arribada d’ase” per la sevapoca perseverança, ja no podrà sinó dir-li que, amb el Cor de Jesús, ara tendràsortida de cavall al trot i arribada al galop.

 

                POC ABANS D’ENTRAR EN EL CARMEL

                Un dia na Mercè sentí dir a unhome pel carrer una mala paraula i la repetí, i na Maria, que era tan recta, lavolgué corregir. Llavors s’organitzà una carrera. La petita, per por de lareprensió de la germana gran, arrancà a córrer. Na Maria tot d’una es posà acórrer darrere ella. La menuda anà a refugiar-se davall la taula del menjador ina Maria, quan la va trobar, li posà sal a la boca perquè no tornàs a dir mésparaules lletges.

                Quan li manifestà a son pare quedesitjava ser carmelita, ell li manà que anàs a parlar amb el P. Martí de JesúsMaria, OCD, que fou el fundador i Prior durant molts d’anys del convent dePalma, perquè l’examinàs i veiés si tenia realment vocació. Després de parlaramb ella, el P. Martí no pogué més que dir a son pare que “no tan sols lavocació de la filla era autèntica, sinó que també –a la sorpresa del pare– moltaviat la farien Priora”.Més tard afegiria el P. Martí, en veure que les seves paraules es ferenrealitat: “Això no era cap profecia, perquè era una cosa que saltava a lavista, en ser una jove amb tan bones disposicions i que es veia que prometiamolt.”

                No coneixem exactament elscanvis que interiorment s’hi anaven produint, encara que sí en sabem algunsd’exteriors que hi hagué en ella, com hem vist abans; sí que és notable que lamirada de Maria a les fotos que en tenim després de la conversió irradien unapau i una puresa angelical que ens parlen del que ja llavors duia dins l’ànima.

                A la tradicional foto que esfeia l’aspirant a l’estudi d’un professional abans d’entrar al Carmel qui mésqui manco té els seus descuits: Sta. Teresa dels Andes es posà la toca al’enrevés. Na Maria ha tengut també un descuit: no ha pensat a llevar-se elsanells.

                No falten mai persones que esdediquen a desanimar els qui es decideixen a donar-se del tot a Déu. Unsacerdot, en saber que volia entrar en el Carmel, li advertí: “Mira que, a unasenyoreta com tu, la comunitat se la menjarà a picades d’agulla”, és a dir, “etfaran la vida impossible”. A ella no l’aturà res. Més tard, gairebé al final dela vida, quan ens contava aquesta anècdota, ens diria plena d’humilitat i decaritat envers la comunitat: “A mi nom’ha picat mai ningú.”

 

                ENTRADA EN EL CARMEL

                El 24 d’octubre de 1928, dia del’Arcàngel St. Rafel, entrava en aquest Carmel de Palma. Tenia aleshores 23anys. Trià aquest dia perquè el Sant Arcàngel la guiàs en el camí. Sempre liprofessaria una particular devoció.

                Son pare no tengué prou coratgeper acompanyar la primogènita fins a les portes del monestir. Encara que fostan bon cristià i valent militar, les seves forces no arribaren a tant. L’acompanyàsa mare i algunes de les germanes. No obstant això, na Maria recordarà tota lavida, com un constant esperó, les paraules que li digué son pare: “Si no has deser una santa, no tens per què deixar-nos.” Quant li costà a D. Jaume aquestaseparació! Sí, el noble cavaller només a aquest preu podia “amollar” aquellencant de filla. Se n’havia fet tantes il·lusions! Mariano podrà oblidar mai les dites paraules. La responsabilitzaren per sempre.

                Estimava molt la família ipregava per ella, però procurava no treure-la mai a lluir ni donar-se en res lamés mínima importància. Molts d’anys més tard li dirà a una parenta sevareligiosa, quan volia recordar-li les seves “grandeses” del segle: “No parlem mai de la família. Pensemque el Senyor ho deixà tot i era el Rei de reis. Com més despreses estiguem denosaltres mateixes, més ens omplirà Ell del seu amor.” Així amb aquestesperit i despreniment procurà viure la vida de carmelita descalça des delprimer instant de l’ingrés.

                Com a totes les postulants, undia la mestra li manà anar a descansar mentre la comunitat seguia en el cor. AMaria no li agradà gens aquesta disposició, perquè des del principi prenguémolt seriosament la vida d’observança i no volia escatimar cap sacrifici al Corde Jesús. Pregà a la mestra que li permetés assistir-hi, però, en veure que noli ho concedia, es demanà a si mateixa: “Alcos, què li convé més: quedar en el cor o anar a dormir? Anar a dormir. I al’ànima, què li convé més: obeir o fer la pròpia voluntat? Obeir”; llavorsse n’anà contenta a dormir per fer la voluntat de Déu. I ja no discorregué més.

 

                NOVÍCIA. El seu nom en Religió

                El 25 d’abril de 1929, dia enquè complia els 24 anys, fou revestida Maria amb el sant hàbit de la Mare deDéu, tan desitjat per ella. El nom que volia prendre com a carmelita descalçaera el de Maria Teresa del Cor de Jesús.Per si mateix significava tot quant duia dedins i volia encarnar en la novavida. Maria: la tendra Mare a quisempre havia estimat tant i el nom de la qual portava ja des del Baptisme. Teresa: que li mostrava el camí de la seva Reforma i elcamí de perfecció: que bé viuria l’esperit de la Santa Mare en tots elsdetalls de la vida religiosa! Del Cor deJesús: ja no vivia sinó pel seu amor, per a la seva glòria, per donar-li gust,donar-li ànimes..., tot era poc per a Ell.

                Encara que aquest era el desigde Maria, no fou, emperò, el nom que li imposaren, sinó el de Maria de la Concepció de Sant Jaume i SantaTeresa, conservant-li complet el nom del Baptisme, que era alhora el de samare. Sant Jaume li ho posaren en atenció de son pare.

                La Mare Mestra elsensenyava com sempre i per tot arreu havien de procurar no fer mai la pròpiavoluntat: “Sempre han de fer el contrari del que vulguen fer.” La novícia nodeia res, però pensava entre si: “Josempre faré el que jo vull. Perquè no vull fer maires més que la voluntat de Déu. Llavors faré sempre allò que vulga.”

                Des del primer moment que entràja podia haver professat, tan clara era la seva visió del que és la vidareligiosa. Com a Sta. Tereseta, no li venguéres de nou. No s’estranyava de res. S’imposà a si mateixa aquesta consigna: “He d’obrar de tal manera que totes puguenfer allò que jo faça.” Que ho complí d’admirablement durant els 70 anys devida religiosa! Vertaderament era un espill d’observança on podíem mirar-nos.

                No es cansa d’agrair a Déu lavocació de carmelita descalça. En una carta a una tia seva, escriu: “Crec que si mil vegades havia de triar, milvegades triaria el mateix.”

                Estant en el noviciat rebé unagràcia mística molt assenyalada que no poguérem esbrinar mai del tot en quèconsistí exactament. Allò més que li traguérem fou que es tractava de quelcominterior molt intens, com el foc d’amor que rebé Sta. Tereseta. Ella manifestàllavors al Senyor que volia viure de pura fe, i li demanà molt insistentmentque tots els goigs els hi donàs en conjunt en el cel, no a la terra.

                Li comanaren que pintàs un olide grans proporcions (2 × 1,50m aprox.) de Sta. Teresa Margalida per posar al’església. La comunitat volgué que son pare l’apadrinàs. D. Jaume voliaassegurar-se del valor artístic de la peça, ja que no estava disposat a fer elridícul. I demanà el parer del seu antic professor de pintura D. Vicenç Furió,el qual, després de veure’l, assegurà al noble cavaller que estava molt bé.Només llavors, molt orgullós, l’apadrinà.

                D. Jaume va escriure unbitlletet a sa filla, que ella conservà tota la vida en el llibre de la Regla iConstitucions, que deia: “Benvolguda filla: He llegit la vida de la nova Beata carmelitaque tu has de pintar, m’ha agradat molt; en pintar-la, fixa’t que era de cabellroig com tu i procura, ja que us semblau en els cabells, semblar-vos també enla santedat i observança de laRegla. T’abraça ton pare, que desitjaria poder pagar el teuretrat.”

                Sí, s’assemblaven en el físic is’assemblarien també en l’observança de la Regla i Constitucions. La jovegermana Maria Concepció seria per a totes una columna d’observança i fidelitata les nostres Santes Lleis.

              

  PROFESSIÓ

                El 26 d’abril de 1930, diasegüent al seu 25 aniversari i aniversari del seu Baptisme, emeté els votstemporals per un trienni i, als tres anys en la mateixa data, els votssolemnes: sense mitigació fins a la mort.Volem expressamentassenyalar aquestes paraules, perquè tota la vida les repetí, una i altravegada, quan volíem procurar-li qualque consol. “Jo, quan vaig professar, ho vaig fer sense mitigació fins a la mort”,ens repetiria invariablement.

                Com hem dit, d’ençà del dia quetrepitjà aquest monestir ho féu amb “determinada determinació”; i amb el tempss’anava “determinant més i més” fins a arribar a ser una figura eminent devirtut i santedat; una carmelita a ciència certa, de rara mortificació,observança i heroisme.

              

OBEDIÈNCIA: mirada de fe

                Un dels seus primers oficis fouel d’ajudanta de lasagristia. La primera sagristana era una germana d’empenta,molt feinera i emprenedora. Se li ocorregué a la bona germana en temps lliured’exercicis i dies de recés la idea de confeccionar flors i rams de paper peradornar altars i li manà que ho fes. A la germana Concepcióno li pareixia que el temps –que podia dedicar a meditar les plàtiques– fosprecisament el més oportú per a aquella labor, que tampoc no veia necessària, iinteriorment li costava obeir-la, però fent de la necessitat virtut, com diunostra Santa Mare i amb neta mirada de fe, s’aplicà i dedicà amb tot l’amor queli fou possible a confeccionar aquelles flors en les estones lliures, pensantque era allò que Déu volia d’ella en aquell moment. Tant li premià el Senyoraquell esforç que féu per complaure’l i complir la seva voluntat que no tansols no li costà gens, sinó que, al contrari, li concedí sentir en aquella obraun gran gust interior. Això ens ho contaria després per ajudar-nos a viureconstantment amb mirada de fe, veient la voluntat de Déu en tot el que ensmanen, encara que de vegades sia desencertat.

                Ens contava com ella procuravaobeir a qualsevol germana, encara que fos jove i no tengués cap autoritat sobreella. Per exemple, una germaneta sense cap encàrrec de ningú li digué un diaque a tal habitació no hi podien entrar si no era enfaldades. Bé veia la M. Concepció per què era així abans, peròllavors, quan li ho va dir la germana, ja no hi havia necessitat per lescircumstàncies que havien canviat, motiu pel qual no s’enfaldava cap germanaper entrar-hi. No obstant això, com que no suposava més que humilitat i propivenciment per la seva part, sempre es recordà de l’advertència d’aquellagermana i obeí aquella orde tota la seva vida i encara després de morta la germana. Fins que,quan tenia uns 87 anys, la Priora ho arribà a saber i li llevà aquella “orde”.A tant arribava la seva humilitat i el seu rendiment de judici! També lidigueren que s’havia d’enfaldar quan entrava a l’hort. No ho feia ningú, peròella obeí aquella indicació fins a la fi de la vida.

                Per altra part, ella no esficava mai amb les altres, perquè havia llegit que no s’ha de posar una germanaen els oficis de les altres, encara que fos tan poca cosa com tancar unafinestra. Tenia molt en ment les Cautelesi els Avisos a un religiós de nostreSant Pare, de qui fou filla tan preclara, i les visqué enterament. I l’avís denostra Santa Mare: “Passin pel que vegen i practiquin la virtut contrària.”

                En baixar del noviciat lidonaren una cel·la ja de professa perquè l’ocupàs la resta de la vida. Darrere laporta hi havia unes puntes per penjar-hi coses. Tot d’una que les véu lisemblaren molt poques i pensava que no en tendria prou, motiu pel qual voliademanar llicència per clavar-n’hi més. Però la seva mirada de fe i de profundamortificació l’ajudaren a no demanar el que creia necessari i passar només amballò. A la fi de la vida ens contà aquest detall i hi afegia: “I em bastaren i no en vaig haver de mestermés i sempre m’anaren molt bé.” Quan ens pareixia que no podíem fer unacosa, ens solia respondre: “Ho provi.”Segurament se’n recordava d’aquest fet.

 

                CONSAGRACIÓ AL COR DE JESÚS. La norma de vida més perfecta

                Després d’elevar-ne la festa aritu de primera classe, S.S. Lleó XIII consagrà el món al Sagrat Cor de Jesús.Com a preparació va escriure l’encíclica Annumsacrum, en què diu: “Aqueixa seguríssima forma de viure la religió.” I també: “Ésoportú i just consagrar-se al seu Cor, perquè s’hi conté el símbol il’expressió de la infinita caritat de Crist. Així, doncs, impulsam i exhortam aaqueixa devoció.” “La dita consagració porta als pobles l’esperança de tempsmillors.” “En el Cor de Crist s’han de posar totes les esperances, a Ell hem depregar i d’Ell hem d’esperar la salvació.”

                Déu li concedí a la M. Concepció viurequasi sencer el segle d’aquesta Consagració. Morí el mateix any en què se’ncomplia el centenari (1999).

                Pius XI (1928), a l’encíclica Miserentissimus Redemptor escriu: “Enaquesta devoció, no és ver que s’hi conté la síntesi de tot el cristianisme ila norma de vida més perfecta, ja queés la que millor condueix les ànimes a conèixer íntimament Crist i empeny elscors a estimar-lo amb més vehemència i a imitar-lo amb més exactitud?”

                Ella personalment s’hi consagràamb totes les seves coses el 8-9-1939 (als 34 anys) i tant de veres ho féu quela seva vida ja no tendria sentit d’altra manera. Extraiem de la sevaconsagració, que visqué heroicament amb tota senzillesa i creixent alegria igenerositat fins al darrer alè de vida, els paràgrafs següents:

                “Mare mia Immaculada, vull ser tota del Cor de Jesús, però sent Vós mamare, no vull fer una sola passa sense vós [...] Cor de Jesús [...] vull servostra per complet i per sempre.

                ”Accept de bon grat el pacte que desitjau tan dolç i tan honrós decuidar Vós de mi i jo de Vós [...] Encaraque em mateu, en Vós esperaré i de Vós em fiaré [...] Vull, Déu meu, oblidar-me per complet de mi mateixa i de tot interèspropi i fiar-me en absolut de Vós, descansant amb pau segura i tranquil·la enla vostra dolça providència...

                ”Propòsfer tot quant pugui per no tenir més ideal a la terra ni en el cel que elsvostres interessos sants.

                ”Treballar perquè regneu en tots els cors [...] Oració, tan constant com pugui, demanant elvostre regnat per tot arreu i en totes les hores..., i en totes les ocupacionsdiàries.

                ”Sacrifici passiu [...] perquè regneu [...] Sacrifici actiu amb penitències externes i venciments interns [...], la mortificació contínua...

                ”Actes de virtut, complint amb esment elsdeures de cada instant, donant molt bon exemple, però sense cridar l’atenció enres...

                ”Vull fer elpossible amb sofriments, pregàries i sacrificis, vida santa, apostolat, perreparar la vostra honor i glòria divines i restituir-los segons la mevapetitesa i misèria el llustre i esplendor que teniu tan merescut...

                ”Tot ho esper de Vós i de mi no esper res i m’alegr que sia així, a fique eternament consti que tota la glòria és vostra i a mi no se’m deu cap cosani una.”

                Aquesta consagració, querenovava contínuament, marcaria ja tota la seva vida. Les paraules que acabad’escriure són ara la pròpia autobiografia. En som testimonis. Tot quantllavors va prometre li ho hem vist practicar dia rere dia, minut a minut sensecansar-se’n gens, sinó amb un propi convenciment, alegria i generositat quesempre augmentaven. Ella ens solia repetir: “L’amor no es cansa, i si es cansa, no és amor.” No es cansà mai la M. Concepciód’estimar el Cor de Jesús, i amb Ell i en Ell estimava tots els homes.

 

                HUMILITATDE COR. OBLIT TOTAL I MENYSPREU DE SI

                Unade les seves majors característiques fou aquest oblit total de si, “totalmenyspreu d’ella mateixa”, de la seva persona, de les seves coses. No pensava per res en ella mateixa, sinó en elsaltres, per pur amor de Jesús.

                Quan entrà en el Carmels’entregà de veritat, sense reserves decap casta. Habitava contínuament en el Cor de Jesús. Aprengué a la sevaescola a no queixar-se mai, de res ni de ningú, de qualsevol tractament querebés, fos de part de Déu o dels homes, de les criatures racionals oirracionals. Sabia que era no-res i que, al no-res, no se li deu res i no esqueixa mai. No parlava mai de la família, de les seves coses, de res que poguésexalçar-la. Li agradava repetir en l’interior, i solia cantar-ho a les glosesdel vespre, aquestes paraules del Kempis: “Que no té l’home cap bé de quèalabar-se.” N’arribà a estar plenament convençuda amb la humilitat que provédels Dons de l’Esperit Sant.

                Aprengué en aquesta escola delCor Diví –segons li ensenyava a la seva confident Benigna Consolata– a noreclamar res per a si, a no fer valer els seus drets, a no excusar-se mai.N’aprengué la humilitat de cor. I perpur amor d’Ell es consagrà de tot cor a la més feel observança de la Regla iles Constitucions, Dret de la Carmelita, Instrucció de novícies, Cerimonial.

                Es consagrà, com nostra SantaMare, a guardar els vots amb tota la perfecció que podia de part seva i aimbuir-se de l’esperit dels nostres sants Reformadors. Una novícia digué a laseva mort: “Si jo no hagués llegit els textos dels NN.SS.PP. i les nostresLleis, els hauria conegut amb detall pel que he vist practicar a la M. Concepció tan solsen aquest darrer any de la seva vida, que és quan jo l’he coneguda.”Efectivament era del tot exemplar. Una columnad’observança com no es pot pensar. El seu interès i participació en totsels actes de comunitat no podien ser majors. Era un mirall d’observança i detota virtut. I tot això sense tibantors, sense retreure a ningú altres maneresde procedir no tan perfectes; tot presentat amb la major naturalitat, bondat,comprensió, senzillesa i amagament. S’hi complien les paraules de nostre SantPare: “Obrar i callar.”

                Quan en una feina pesada, a laqual arribava sempre la primera, qualcuna no era tan diligent per acudir-hi, iuna altra li feia la confidència que li costava que no totes s’hi aplicaven comcorresponia, ella li responia: “Jo faigfeina amb les mans.” És a dir, tant si les altres compleixen com si no, joprocur complir, treballar el màxim que puc i no mirar què fan les altres, iaixí va avançant la feina i no es perd mai la pau ni es falta a la caritat.

                Tenia una memòria prodigiosa.Tot quant llegia li quedava molt gravat. Era una vertadera biblioteca i un“arxiu ambulant”, motiu pel qual qualsevol cosa que necessitàssim saber al’instant, referent a les cròniques de l’Orde, als nostres SS.PP.,avantpassats, costums de la Comunitat, Dret Canònic, Dret de la Carmelita, imés tard Catecisme de l’Església Catòlica,Concili Vaticà II, etc., tot ho sabia de cor, tot ho coneixia molt bé; nohavíem de fer sinó demanar-li-ho, puix, com que tenia una memòria tanprivilegiada, se’n recordava de tot a l’instant.

                Era vertaderament una delíciaestar amb ella, ja que, entre que era tan virtuosa, sòbria, carmelita descalçade cos sencer, tan equilibrada, assenyada i de tanta clarividència; entre quehavia llegit tant, que era tan sobrenatural en tot i que Déu l’havia dotadatambé de “molt eixerit enteniment”, tot s’hi juntava, fent-ne un vertader“oracle” i donant solidesa, fermesa i seguretat al seu voltant. En aquestaspecte ens escriuen diversos convents, recordant-la a Àvila quan vengué elPapa: “Les novícies sempre que podien l’assetjaven per demanar-li coses i ella,tan petitona d’estatura, era gran en el coneixement de les coses de Déu.”

                Llegí unes tres vegades la Sagrada Escripturatota sencera. Sabia molt de memòria el Catecisme. Quan no podia tenir a mà lesobres dels NN.SS.PP., en copiava textos sencers, o d’altres sants, documentsdel Papa (el cèlebre radiomissatge de Pius XII a les monges de clausura)..., ino descansava fins a fer-los vida de la seva vida. Pot dir-se que tot quant lihem trobat escrit de la seva mà (la major part són textos copiats) de talmanera ho sabé viure que en constitueix ara la pròpia autobiografia.

                Procurà tota virtut, i seguí ambadmirable perfecció la doctrina dels NN. SS. Doctors. S’inclinava “no al méssinó al menys”. Era una ànima del tot “amagada amb Crist en Déu”. Fugia tantcom podia del parlador; procurava que parlassen els altres. Cercava per a sisempre passar desapercebuda, l’anonimat; allò més menyspreable, incòmode, eltreball més pesat, el més humil. Per això quan era jove sentia gran enveja deles monges majors, perquè en les feines més esforçades no els daven consol i ales joves sí. I deia entre si: “Vull sermajor per poder fer com elles, que fan molta feina sense cap consol.” I sis’estrevenia que en la nit no es trobava bé, s’alegrava molt que hagués passatel mal tràngol de nit i no de dia, perquè així de dia no notaria res ningú ipodria observar i fer feina amb totes i com totes.

 

                MORTIFICACIÓ

                La seva mortificació era del totcontinuada i extrema. Deia que segons el Concili la penitència havia de ser“generosa”; i així quan n’hi venia alguna, tot d’una en donava gràcies a Déu,la hi oferia, i no tan sols no la rebutjava, sinó que desitjava en el seuinterior poder mortificar-se més, pensant en aquestes paraules del Concili:“generosa penitència”. Pel seu compte procurava mortificar-se sempre i en tot.D’ençà que fou Priora tenia més llibertat per mortificar-se. Així s’avesà a noberenar mai de matí, i passà molts d’anys sense fer-ho, fins que, per unesmedicines que li receptaren després dels 80 anys, hagué de berenar. Deia que “el berenar fa perdre molt de temps”. Iestigué anys dejunant el divendres a pa i aigua.

                S’enginyavaper quedar sempre amb el pitjor, allò que no volia ningú, el que no servia pera res. Procurava mortificar-se sempre i en totes les coses: en el vestit, enles postures –no recolzant mai l’esquena, ni estirant les cames ni creuant elspeus, encara que fos tota sola a la cel·la. La seva modèstia era del totsingular. Fugia tant com podia de qualsevol comoditat. Tenia tot el menyspreude si mateixa. Es mortificava per dar qualsevol gust als sentits, per exemple,no ensumant perfums ni volent res suau. Es mortificava en les coses d’úsparticular. Tot era pobre, senzill, tosc, recosit. Era de veritat moltmortificada en tot, però sense cridar gens l’atenció, sempre amb una naturalitatsorprenent.

                A les menjades no deixava mai niuna sola cullerada de la primeria o de la darreria per menjar alguns dolços quede tant en tant solien presentar en el refetor. S’acostumà a prendre carbonatdesprés de les menjades. En veure lescuineres que s’ho menjava tot, li posaven més i més sopa i sempre se l’acabavatota, motiu pel qual ja havia de llevar qualque cosa de la darreria i, perdescomptat, no podia arribar al dolç. En aquest aspecte, ens va fer moltagràcia que un dia, ja al final de la vida (quasi als 94 anys), una germanaplena de caritat li digué: “Mare Concepció, no mengi tanta sopa, perquè la sopano alimenta; ha de menjar més poca sopa i més darreria.” Ella es limità arespondre, amb una senzillesa i encís que ens traspuà: “I doncs, a mi m’ha alimentat 70 anys.”

                ComSant Pere d’Alcàntara, que, per enganar el cos en temps de gran fred, obriaprimer la finestra per tancar-la després i trobar-se així més assossegat, tambého feia ella. Només quan tenia el cos amb inapetència particular, llavors eraque trempava els aliments, i aquell nou gust ja li suposava consol i regal, iaixí ja no n’havia de mester d’altre. Procurava molt la mortificació en totsels sentits. Ens deia: “Jo, la veritat ésque quan em ve qualque mortificació, una cosa que em costa, procur voler-ne mési tot d’una, no sé com, se’n va la mortificació, ja no em costa gens. Em vamolt bé.” Això ens ho ensenyava com un “enginy” seu. Aquesta ésl’explicació del que no es pot entendre a primera vista. A pesar dels seusgrans dolors, com podia dir en veritat aquelles expressions seves tan usades:“Em va molt bé”, “No ho he de mester”, “Això ho puc fer”, “No em costa gens”,“No em fa gens de mal”, etc.? I ens ho afirmava amb tanta naturalitat que hoarribàrem a creure.

                Tenia un total oblit d’ellamateixa. Per exemple, no va anar mai a l’oculista, sinó que anava a una caixaon hi havia ulleres antigues i usava les que li semblava que li anaven bé. I més envant emprava lesd’una de les seves germanes carnals. Deia:“Em va molt bé, quan la meva germana s’hade canviar les ulleres, les que ella deixa són les que jo necessit. Ella té unadiòptria més que jo.” I així passà tota la vida fins al que contarem alfinal d’aquestes pàgines. Mentrestant, quan les germanes demanaven encendre elllum a la recreació, perquè ja no hi veien, ella, no sé com s’arreglava, sempredeia que hi veia; seguia amb la seva feina, baldament ja quasi no fes claror.Que devien ser de bones aquestes ulleres de la seva germana!

                Totes les seves coses erentallades d’aquesta mida. Quan li ho demanàvem, sempre deia que no havia demester res, que estava molt bé. Si li dèiem: això no serveix, etc., ensresponia: “Em va molt bé.” Donava elmillor a les altres amb tanta naturalitat com Sant Pere d’Alcàntara, que li diguéa Ntra. Sta. Mare que de què s’estranyava, que era ben possible. Així ens hodeia la M.Concepció. Tot era tan natural i connatural en ella! Totesles mortificacions les feia com si no fes res. Tot brollava en ella del seuprofund amor a Crist. S’enamorà profundament d’Ell i amb el temps se n’anavaenamorant més. Havia d’escriure en uns Exercicis: “He procurat enamorar-me intensament de Crist.” Aquest és el secretde la seva vida heroica: el pur amor.Ens havia de repetir moltes vegades: “L’amorés donar-se, sacrificar-se, oblidar-se per aquell a qui s’estima.” Per aixòtot se li feia dolç, fàcil, suau. Aprengué de Ntre. St. Pare i ens ho repetiaincansable: “Quan l’ànima es determina debon de veres –i subratllava aquesta expressió de bon de veres– a voler trobar i portar treball en totesles coses per Déu, en totes elles trobarà gran consol i suavitat per recórreraquest camí, així despullada de tot, sense voler res.” Sí, ella esdeterminà de bon de veres, des de la primeria, a voler trobar i portar aquesttreball en totes les coses per pur amor al Cor de Jesús, i per això en totestrobà sempre, de veres i de cor, gran consol i suavitat. I així ens ho deia.I així era. La seva felicitat fou gran ja des del primer moment, perquè des delprimer instant es “determinà de bon de veres”. Ens repetia: “Sense creu no vullviure, perquè sé que importa molt en la vida, llarga o curta, o patir o morir.”

                Fou una ànima molt vertadera. Les paraules de Ntra. Sta. Mare:“La humilitat és caminar en la veritat”, les veim encarnades en aquesta ànimatota de Déu. Algunes persones ens han dit que les virtuts que més s’hidestacaven eren la rectitud i la veritat. Realment estava tan despresa de tot i d’ellamateixa que no mirava per res el què diran, ni si en tendrien millor o pitjorconcepte, ni feia mai res per quedar bé, ni evitava dir allò necessari per porde quedar malament, ni usava intermediaris perquè no li perdessin el bonconcepte. No. Res de tot això. La guiaven solament la rectitud i la veritat. Vivianomés de cara a Déu. I referint-se a les persones que hi acudien per demanar-liconsell, pogué dir al final de la vida: “Josempre els he dit laveritat.” Més envant ens havia d’ensenyar: “Ens had’alegrar que tenguin un mal concepte de nosaltres.” I també: “Si pensen malament de nosaltres, millor.”Tals eren les seves consignes i la seva vida. Totes les virtuts aferraven,brostaven i florien en aquesta ànima tan fonamentada en la humilitat de cor.

                La veien ja des de jove amb unapresència i unió amb Déu molt gran. Habitualment, quan anava d’una banda al’altra de la casa, anava recollida i movia els grans del rosari, que resavasencer cada dia, encara que fos tota sola, i en deia qualque misteri amb elsbraços en creu, que solia oferir per Espanya. Repetia contínuament la sevajaculatòria d’abandó i confiança: “Cor deJesús, en Vós confii.”

                La posaren d’infermera is’alarmà una mica pensant: “Jo no heestat mai malalta i no sabré comprendre les Germanes.” I en patia. Peròafortunadament no va ser així, sinó tot al contrari. A cada xacra de lesmalaltes, ella es deia: “Jo no tencexperiència d’aquest dolor, però ha de ser molt fort”, i, per tant,procurava aplicar-se tant com podia per alleugerir les malaltes, més que sihagués tengut experiència de tal dolor. Deia a una d’elles: “Quina enveja que li tenc! Com m’agradariatenir aquest dolor per poder oferir-lo a Jesús!” Veia Jesús en lesmalaltes. Cuidà una velleta i pensava: “Lacuidaré com si fos ma mare, ja que a ella no la podré assistir.”

                Volia ajudar al màxim i, com queno sabia posar injeccions, es dedicà a assajar en el propi cos l’agulla perfer-ne pràctiques. No volia fer mal a les altres i s’estimava més fer-se’n aella mateixa!

 

                PRIORADURANT 21 ANYS. VOLUNTAT DE DÉU. DIVINA PROVIDÈNCIA

                El Dret Canònic d’aleshores nopermetia el càrrec de Superior Major fins als 40 anys complits. El 1946 hihagué eleccions. Lagermana Concepció estava a punt de complir-ne 41. L’elecciódel Priorat hi recaigué. Quan li demanaren si l’acceptava, digué per resposta:“Si és la voluntat de Déu.” Aquestesserien sempre invariablement les seves paraules quan en altres sis eleccions elcàrrec tornàs a recaure en ella. Ho fou durant 21 anys no consecutius. La queho ha estat més temps d’ençà de la fundació d’aquest Monestir el 1617. Ni latorbava ni la immutava el Priorat, ni deixava d’estar contenta i en pau quan noera Priora. La voluntat de Déu! Vet aquí la seva pau. Per a aquella vivia i només pera aquella es movia. Aquesta divina voluntat era el secret de la seva equanimitat, de la seva immutable pau en totes lescircumstàncies. LaMare Concepció i la voluntat de Déu aniran sempre lligades.Quan hi anàvem amb qualque patiment o pregunta o qualsevol altre tema, ensorientava en tot moment cap a la voluntat de Déu com a nord i brúixola.“Voluntas Dei, pax nostra.” Vivia perfectament assentada i ancorada en aquestadivina voluntat. No hi havia res capaç d’arravatar la pau i serenitat de laseva ànima. Ni vida ni mort, ni salut ni malaltia, ni Priora ni no ser-ho, unaoficina o una altra, una Priora o una altra, qualsevol esdeveniment icircumstància de dins el convent o de fora..., no l’esglaiava res, no latorbava ni immutava res. “No hi ha resque em llevi la son”, deia, perquè descansava completament i de fet en elsbraços de l’amorosa Providència i en la divina voluntat.

                Contarem una anècdota que ens faveure fins a quin punt confiava en la divina Providènciai com aquesta vetlava pels seus interessos.

                Una jove novícia haviad’estudiar música. S’oferia la professora a ensenyar-la de franc, però exigiaun piano, no li anava bé l’harmònium. D’on havíem de treure el piano? Coincidíque la novícia tenia visita de la família. Li demanà a la M. Concepció, Prioraaleshores, si podia demanar-li a sa mare el piano que tenien a ca seva. La Mareho pensà un instant i li respongué: “No,confiiï en laProvidència.” La jove novícia no sabia què era això, però sí quesabia què era l’obediència.

                Així que vengué sa mare i lidemanà si volia res, si podia servir-la en res. Per tres vegades s’hagué devèncer, dient que no volia res. Pensava en aquelles paraules: “No, confiï en la Providència.” No ho féuper la Providència, sinó per pura obediència a la Mare. Que li costà demolt! La novícia pensava entre si mateixa: “Però com hem de confiar un piano a la divina Providència?Si fos una cosa de poca importància s’entén, però un piano! Qui ens ha deregalar un piano?”

                La divina Providènciano es féu esperar. La mateixa setmana des de Sevilla ens arribà un pianoregalat, amb els ports i l’afinament pagats. Des d’aquest dia la novícia sabéquè és la Providència.

                I tornant a la voluntat de Déu,una sola cosa, si podem parlar així, pareix que desitjava la M. Concepció: el martiri. Quan li dèiem quina mortvolia, aquesta o aquella, com li agradaria morir, en tal o tal circumstància,no la trèiem mai de les mateixes paraules: allò que Déu vulgui, la voluntat deDéu. Nosaltres aleshores li dèiem: “Li agradaria morir màrtir?” I ja noresponia “allò que Déu vulgui”, no podia resistir, se li il·luminava la cara icontestava vivament: “Sempre ho hedesitjat!” i afegia: “I encara confiii esper morir màrtir.” Ens ho deia sempre amb tan renovat amor i il·lusió itan invariablement fins al final de la vida que pensam que, en ser-ne tan granel seu desig, es deu haver complit en ella el que sobre aquest martiri de desigescriu nostre Sant Pare i deu haver rebut de fet, com ell diu, la corona demàrtir.

                Una Priora digué d’ella: “La Mare Concepció ésmolt bona priora, però és també una excel·lent súbdita!” En ella vàrem veureque és de certa la dita: “Només és apte per manar qui primer s’ha destacat enl’obediència.” Així era ella: amb una intensa mirada sobrenatural, no veia enel superior més que a Déu mateix: “Qui a vosaltres acull, a mi m’acull, qui avosaltres rebutja, a mi emrebutja.” Vaig quedar admirada de la seva visió de fe un diaque, en entrar a la seva cel·la, ja molt velleta i amb els malucs trencats,immediatament s’aixecà. Jo li vaig dir: “No, Mareta, no s’aixequi per mi.” Alque, sense pensar-hi tan sols, em respongué: “No, Mare, no m’aixec per V.R., jo m’aixec per Déu.” Efectivament,la seva mirada de fe era constant. En entrar a la recreació, quan al final dela vida quedà quasi cega, allò que primer demanava era: “Hi ha nostra Mare?, per besar-li l’escapulari.

                Una novícia ens conta quel’edificà molt veure l’enorme respecte que la M. Concepció teniapel nostre Sr. Bisbe. Li cridà poderosament l’atenció que després d’unaconcelebració que presidí D. Teodor, en acostar-se a la grasa del cor de baixper saludar la comunitat, quan totes les monges s’hi acostaren, també ho volguéfer la M.Concepció. Pels seus 93 anys, tan petita com havia quedat perl’edat i sense veure-hi ni sentir-hi ni aguantar-se gaire, quedà darrere elgrup i no sentia res del que es deia. Malgrat que ni el Sr. Bisbe ni ningú nola podien veure, quedà dreta amb molta reverència i començà a passar el Rosarien veu baixa. La novícia li demanà si volia seure –hi havia allà mateix unacadira– i ella digué que no. Al cap de molt de temps (una mitja hora) li demanàde bell nou si se’n volia anar. Amb senzillesa, la M. Concepció demanàsi encara hi havia el Sr. Bisbe, en saber que feia una bona estona que sen’havia anat i que ja hi havia altres persones, no dubtà un instant a sortirdel cor de baix. Tenia 93 anys.

                Un dels seus propòsits era: “No faré res sense vida interior.” Itambé: “Propòs que la meva vida sia moltsincera. Propòs ser sincerament caritativa.” Ja ho hem dit més amunt. Lasinceritat i la rectitud eren característiques seves. En els seus Priorats fouper ventura on això més es pogué percebre.

                Una de les màximes que ens repetia i ens ensenyava ambel seu exemple vivent era: “La igualtatd’ànim en la contradicció eleva l’ànima a gran perfecció.” Com viviaadmirablement en constant igualtat d’ànim en qualsevol esdeveniment quesucceís! No l’esglaiava ni atemoria res, no es contorbava per res. La seva pauera de tot punt inalterable. Tenia una fortalesa d’ànima gens comuna. Més quede dona.

                Una de les virtuts que més lacaracteritzava era la pau de Déu que la inundava, i que irradiava sempre atothom i en qualsevol circumstància. Es podia acudir en qualsevol moment a ellai sempre se la trobava amb la mateixa pau de Déu, amb la mateixa serenor.

                Vivia perfectament la definicióque el Concili Vaticà II dóna de la vida contemplativa i que ella ensaconsellava tantes vegades de paraula: “Soledati silenci, assídua oració i generosa penitència.” Era una ànima del totamagada en Déu.

                Quan deim que ens repetia tat ital frase és igual que dir vivia tal i tal virtut; perquè tot quant ens deia o ensenyava, ho vivia ella en plenitud,“ensenyava amb autoritat”, ja que no ens deia mai res que no ho practicàs abansamb totes les forces. Era una persona molt conseqüent i de grans conviccions.

                Quan no era Priora, destacavamolt en l’obediència i lahumilitat. I sent les priores les que havien estat les sevespròpies novícies, i fins i tot la més jove de totes, no li impedia res lamirada sobrenatural. Demanava llicènciaper a qualsevol cosa, fins i tot la més insignificant. A la recreació devegades era l’única que s’aixecava quan hi entrava la Priora, i sempre era laprimera que ho feia. No donava l’opinió si no era preguntada. Parlava amb granreverència i humilitat.

 

                CARITAT

                Estimava tan intensament Déuque, com ja hem dit més amunt, tota la vida desitjà ardentment el martiri. Itot quant feia de mortificació i virtut i observança era per “pur amor de Déu”.Se li il·luminva molt la cara quan a una germana li feia la confidència: “Sap què suposa que per una mortificació deno-res que puguem fer aquí a la terra coneixerem i estimarem i veurem més Déuper tota l’eternitat? I sense caber-hi de goig li tornava a repetir, però “sap què és això?... I repetia admirada: Per tota l’eternitat!... Per tota l’eternitatveurem i coneixerem i estimarem més Déu!, tornava a repetir.

                Capítol a part mereix la caritatd’aquesta ànima tan transformada en Jesús. Mentre amb ella mateixa era tanaustera, amb les altres era molt “humanitària”, la mateixa comprensió en persona.Quan pensàvem què havíem de dir de la seva caritat, si en tenia o no o en quingrau, no ens ha vengut al cap altre text sinó la carta magna que sobre lacaritat escriu sant Pau al capítol 13 als Corintis. Basta substituir la paraula“caritat” per “M. Concepció” i “és” per “fou” i en tendrem el retratespiritual:

                “La M. Concepció foupacient, fou bondadosa, no tengué enveja, no fou presumida ni orgullosa nigrollera ni egoista, no cercà el que no era seu, no s’irrità ni pensà malament,no s’alegrà de la injustícia, sinó que trobà el goig en la veritat; tot hoexcusà, tot ho cregué, tot ho esperà, tot ho suportà. No decaigué mai.”

                El que diu l’Apòstol és ni mésni pus la descripció d’així com era la M. Concepció. Noés que fes pocs o molts actes de caritat, grans o petits, sinó que tota la sevapersona, tot el seu cor, era caritat pera tothom: amb els de prop i els de lluny. La seva caritat era tan vertaderaperquè brollava de la humilitat de cor.

                La comprensió amb les germanes!Les hores incomptables que ha passat escoltant-les a totes una per una, diarere dia, anys i més anys, la seva heroica paciència sobre tota ponderació, lacaritat d’aquesta incomparable Mare que ho fou per a totes. Qui serà mai capaç dedescriure-la tal com és en realitat?

                S’hipercebien els “fruits de l’esperit”: “amor, goig, pau, paciència, benvolença,bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix...”, any rere any, moment amoment, fins a l’instant mateix en què morí... Procurava també fomentar molt l’amor, la caritat i la unió entre totesles germanes. No volia en cap moment, i així ens ho deia, que féssem “d’acuseta”. Ens ensenyava amb el seuexemple a “suportar-nos pacientment ambamor”. Ens deia que era caritat, una obra de misericòrdia, “sofrir amb paciència els defectes iflaqueses del proïsme”. Així ho feia ella amb nosaltres. No ens retreia maiels nostres propis defectes. Tot ho excusava, tot ho comprenia, tot hoperdonava, tot ho esperava.

                Fou mare de Mares. Consellera illençol de llàgrimes de lacomunitat. Totes les Priores donaven sempre llicència a lesmonges que en demanaven per tractar els seus assumptes amb ella. Algunes la tenien com a vertader director espiritualde les seves ànimes. Era tanta la seva bondat, rectitud, el seu enteniment,clarividència, experiència i paciència amb totes, que les Priores descansavenen els seus consells. Sabien molt bé que no podrien acudir les monges a remeimillor per als seus esperits que estar una estona amb ella.

                I aquesta ànima de Déu que tantdesitjava i estimava la soledat i el silenci era el “desguàs” de la comunitat. Contínuamenthavia d’atendre una i altra germana que hi anaven a cercar els seus consells.Solia ocupar-se mentrestant a sargir o confeccionar escapularis. Li veien l’esperit sempreatent i recollit en Déu. I tenia tantaset d’estar-hi tota sola, sense criatures per mig, que, en veure’s interrompudauna i altra vegada, digué en broma: “Quansigui al cel, em deixin amb tota pau estar tota sola amb Déu, no em vénguencada instant allà ‘pum, pum’, tocant a la porta.”

                Quan era Priora era sobretot per atendre les monges, a les quals donavapreferència en l’atenció. Les coses més delicades i no comunes feia perella mateixa, però en la resta procurava despatxar per altres monges les cosesmés usuals de cada dia a fi de quedar lliure per a l’atenció que necessitavenles germanes per atendre-les en tot i en qualsevol moment que la poguessenhaver de mester. Fugia tant com podia de la comunicació de fora, i la torneral’alliberava del parlador sempre que podia, com ella mateixa li suplicava. Eltelèfon, me’l solia donar quan jo era Subpriora. I així complia el seu propòsitd’estar a la cel·la o a l’oficina, que solia tenir a la roberia, a fi que lesmonges la trobassen sempre a la seva disposició.

                Parlava poc i escoltava molt. Demanava a les novícies si haviendormit bé. S’interessava per les coses de cadascuna: la família, la sevapersona, les seves coses, la vida espiritual, la salut, els seus problemes,etc. Tot trobava eco en el seu cor maternal. Per tot pregava i tractava deposar remei en allò que tenia a mà. Era molt enginyosa i hàbil per aqualsevulla treball i ens arreglava tot quant havíem de mester. Per exemple, sise’ns havia espanyat qualque objecte, ens l’arreglava ella mateixa; hi posavalligades o el que fos necessari. Ens donava una mà en tot.

 

                “PROCURI SER ESTIMADA PER SER OBEÏDA”

                S’havia proposat: “Propòs estimar les meves germanes com Jesúsens estimà; ser comprensiva..., indulgent..., bona com una mare.” I així hocomplia. Si se’n temia que per qualsevol motiu no podíem, o no érem tandestres, ella mateixa ens sargia l’hàbit, les espargates, la corretja, ens arreglava el que fos, i quan lientregàvem una cosa que donàvem per inservible, llavors la recosia il’aprofitava ella. Tenia molt present, i ens ho repetia, allò que diu la Instrucció de novícies: “Que de vegadesla mestra agrani les cel·les de les novícies...”, i coses per l’estil, perguanyar-se-les. I així nosaltres apreníem del seu propi exemple.

                Amb les malaltes era moltsol·lícita. Es preocupava que prenguessen el que el metge els havia receptat,encara que no tenguessen més que una cosa poca. Ella mateixa aplicava elsremeis: portar una camamil·la, fer fregues o massatges, aplicar pomades ogotes... Qualsevol cosa. Tot el que era humilitat, caritat i servici li anavasempre bé.

                Acompanyava les monges al metgei a les diverses operacions que els practicaven, entrant, si podia, al quiròfana fi de no deixar-les ni un instant totes soles ni de dia ni de nit. Les vetlava i elsdispensava totes les cures per la pròpia mà, sense deixar que ho fessen lesinfermeres. Quan l’estada a la clínicaera d’una sèrie de dies se’n duia els escapularis, i asseguda en terra a lacambra de la malalta, mentre els familiars visitaven la monja, ella cosia escapulariso tenia estones de pregària. El personal de servei o els familiars s’edificavenmolt del seu esperit sobrenatural, caritat i humilitat.

                En una difícil operació decataractes en què el metge es veia molt apurat, ella no cessava de repetir enveu baixa la jaculatòria de tota hora: “Cor de Jesús, en Vós confii.” I així,sense aturar-se, tot el temps que durà l’operació. A la fi quan hagué acabat,exclamà el metge: “M’ha ajudat el prec de l’ocellet amb la seva cantarellaseguida: ‘Cor de Jesús...’”

                “Procuriser estimada per ser obeïda.” Aquest consell de la Santa Mare, que la M. Concepciórecordava a les Priores, el practicà ella plenament. Totes l’estimàvem fins al’extrem i ella ens estimava entranyablement, amb tot el cor, a totes i cadauna. Que s’hi estava de bé amb aquesta Mare, ens sentíem tan estimades perella! Tan acollides, tan compreses sempre! Es donà per complet a totes i cadauna. Al seu costat s’experimentava com una ombra que protegeix; la pau de Déu,el consol, el pur amor de mare en el cor de la qual cabíem totes. Es feia tot atotes i, com la Sta. Marerecomana, feia amable lavirtut. No s’estranyava mai de res. No s’escandalitzava deres. Tot era comprensió i amor. Comprenia qualsevol mancança i flaquesa.Excusava a tots mentre podia, almenys la bona voluntat, i els comanava a Déu,no permetia crítiques de cap classe.

                “Nojudiqueu i no sereu judicats, no condemneu i no sereu condemnats.” Aquestesparaules de l’Evangeli amb el temps anaven penetrant més la seva ànima i ensles deia moltes vegades; i pensava, meditava i ens repetia constantment:“Aquest és el meu manament: que us estimeu uns als altres com Jo us heestimat.” La caritat hi prenia unes perfeccions de cada vegada més profundes. La caritat més gran que ha tengut amb nosaltresha estat l’exemple de vida que ens ha donat. Tot en ella era pura caritat.

                Diversescomunitats ens han escrit que conegueren la M. Concepció a Àvila,a la visita del Papa, “traslladant cadires com les més joves. No hi haguémanera que les deixàs”. Aquesta dada, en aparença insignificant i senseimportància, i que cridà l’atenció a tantes monges és precisament el que enscrida l’atenció també a nosaltres.

                Allòno fou una casualitat. “Traslladarles cadires com les més joves.” És que totes les seves coses i la sevavida, els 70 anys de carmelita descalça, era així. Sempre, sense defallir,sempre i en tot moment. En aquella ocasió tenia 77 anys, el cos minvat, anavaja acalada i es trobava a fora casa. Era igual, estava tan avesada a practicarsempre i en tot moment la humilitat, la mortificació, el sacrifici, la caritat,que tot treball dur el prenia com a cosa pròpia, com a cosa que li corresponiaplenament. I si les novícies ho feien, en què es diferencia una novícia d’ellaque se sent la darrera de totes, encara que haja estat priora 21 anys i entenga 77? Per això, per molt que li ho insistiren, no deixà aquell treball,perquè era una cosa que “li corresponia”. I tampoc, per molt que li insistíem,no deixava res que suposàs més esforç i amor. Ja ho havia promès al Cor deJesús quan s’hi consagrà.

                Finsals 80 anys s’assegué sempre en terra; amb artrosi i sense, amb dolor o sense,podent o sense poder. S’assegué sempre en terra fins que materialment es trencàels dos malucs i així i tot deia: “Joencara em podria asseure en terra i agenollar-me, si m’ajudaven llavors aaixecar-me. En terra hi puc estar, per aixecar-me m’haurien d’ajudar.” Però els metges li ho prohibiren. Aquíes va haver de resignar i obeir.

                Hopaga transcriure aquí a manera de perfil biogràfic les paraules que sobre la M. Concepció ens hadit en la seva mort un sacerdot que la tractà durant 38 anys. Que bé la sabécaptar! Diu així:

                “Erauna dona sòbria en paraules, tenia frases i respostes breus, quasi lacòniques,però molt expressives i significatives, en poques paraules deia molt. Sempreigual d’ànim. Aqueixes contestes seves t’impressionaven i qualque vegada etconfonien, per inesperades, després les arribaves a comprendre. Estava semprecontenta, seguint la seva vida.

                ”Mostravauna fermesa i una constància en el camí que havia emprès tan notable que podiacausar admiració. No feria a ningú. Crec que havia pres una determinació enentrar en el Carmel i la sostenia, sense pregonar-la ni donar-li importància;les obres ho pregonaven per ella, no parlava d’ella mateixa.

                ”Fou molt observant de totes les regles imolt feel a l’esperit de la Santa Mare Església. Estimà l’Església i elConcili (1962-65); estimà també els canvis que l’Església vol, però no elscanvis que provenen de novetats i d’improvisacions. Aquests canvis hantranstornat molts de caps i creat fortes crisis destruint persones.

                ”Erauna persona amb molta vida dedins, molt reservada, amb molta fidelitat i granfermesa de voluntat. Alhora acollidora, afable i plena de caritat amb tots. Un somriure molt expressiu.

                ”Pens que el Carmel potdonar gràcies a Déu per monges com ella; tant de bo que la joventut d’avuivolgués ser tan generosa i decidida com ella en el camí de la vida interior ide l’observança de les regles que ajuden a la vivència dels tres vots.” Fins aquí les paraules d’aquest sacerdot.

SANTS DE L’ORDE

                Estimavamolt l’Orde i sabent com estimula el record dels Sants avantpassats volgué quea la nostra església hi fossen representades totes les nostres Santes. Sent priora pintà un gran quadre (2 × 1,50 m) per a labeatificació de Maria de Jesús. El quadre representa Ntra. Sta. Mare entregantel llibre de les Moradas al seu“letradillo”.

                Pintà també, a més de Sta.Teresa Margalida, segons diguérem al principi, Ntre. P. St. Elies, la Santa Mare i la nostra Fundadora,Sor Elionor Ortissa, i procurà que una altra germana la succeís en aquestatasca. Li féu pintar laBeata Elisabet de la Trinitat i llavors en un altre quadretotes les altres Santes i Beates que anaven pujant als altars.

 

                MESTRA DE NOVÍCIES

                Va ser molts de triennis mestrade novícies. Vivia i ensenyava amb la vida la màxima de Ntre. St. Pare: “Oblitd’allò creat, memòria del Creador, atenció a l’interior i estar estimantl’Estimat.” L’ensenyança, la impartia abans de tot i sobretot amb el propiexemple. Era de poques paraules. Ensenyava, abans del Vaticà II, allò quedesprés diria el Perfectae caritatis:“Dedicar-se només a Déu en la solitud i el silenci, en la pregària assídua i enla penitència coratjosa.” Deia que la feina era penitència. Ella era un exempleperfecte de feina. Ens ensenyava: “Quecadascuna procuri fer feina perquè puguen menjar les altres.” En elnoviciat es guardava recés complet de cel·la, segons ens mana la Regla. Era observantíssimade la Regla i les Constitucions. Ensenyava que una carmelita descalça quecomplís molt bé les dues hores d’oració, però que després durant el dia notengués una oració contínua no seria tal carmelita ni compliria amb la sevavocació. Ens explicava laRegla. Durant el noviciat ens llegí diversos llibres sobre la nostra Santa Regla.

                Ens formava segons l’esperit deNtra. Sta. Mare, tot quant ens prescriu en el Camí de perfecció i en totes les obres, les constitucions, elcerimonial i els costums propis d’aquest Monestir. Ens ensenyava sobretot ambla seva conducta tot quant havíem de fer. L’esperit de l’Orde, les cauteles iels avisos de Ntre. St. Pare ens elsvolia ficar dins el cap d’una vegada. S’hi esforçava i hi insistia molt, perquèdeia que eren remei per a qualsevol contrarietat. No s’imposava, sinó que anavatot amb fermesa i suavitat alhora.

                Duia el berenar al noviciat.Mentrestant, com que ella no berenava, aprofitava per anar al cor per fer-hiles seves devocions particulars, durant les quals restava invariablementagenollada; no la veia ningú. Era una ànima de molta vida interior, degrandíssima fe i amor a l’Eucaristia, a qui feia moltes visites físiques iespirituals. Després de les seves oracions es retirava a la cel·la, i no en sortiamés que per als actes de comunitat i de noviciat. Guardava silenci perfecte, ifins i tot amb les novícies, si amb senyes s’hi podia entendre, no emprava lesparaules. Era una ànima d’intensíssima oració i profunda vida interior.

                Com que la vèiem sempre laprimera en el treball i en tota virtut i observança, ja no necessitàvem gairemés per comprendre les nostres obligacions i l’esperit de Ntra. Sta. Mare. Ensensenyava i repetia moltes vegades “que talhavíem de ser per obtenir això de Déu”(la salvació de les ànimes). I ens repetia molt: “Si veu que va caient en res l’Orde, procuri ser una pedra amb què espuga tornar a alçar l’edifici.” No ens manava quasi mai res en concret,sinó que sabíem què havíem de fer en cada moment pel seu exemple. Ella sempreanava davant.

                Li agradava que les novíciesanassen sempre alegres: “Déu estima elqui dóna amb alegria”, repetia. Li agradava que féssem representacions peranimar les recreacions de lacomunitat. S’alegrava molt en el seu interior de veure lesmonges contentes. S’alegrava de la seva felicitat.

                Anava amb les novícies llegues ala cuina i, com tenia per costum, prenia les feines pitjors. Es dedicava apelar patató, amb què, de tan petit que era, arribà a fer-se mal a les mans.Emblanquinava el més alt i difícil de la cuina per ajudar-les, ja que no teniala novícia llega gaire salut. La bona mestra la suplia en tot.

                I parlant de cuina, en el seuprimer Priorat, caigué de malaltia una de les germanes llegues, que eren quialeshores se n’ocupaven. Ella, amb una ajudanta, prengué per a si mateixaaquesta feina i, sent Priora, féu el dinar per a la comunitat durant tot un messeguit. Aquesta novícia que l’ajudà diu: “Una cosa d’ella que em cridà moltl’atenció va ser que pareixia que sempre estava amb Déu. Per exemple, pelavapatates, i bé es veia que no estava amb la feina, per molt que en pelàs, sinóque es veia que estava amb Déu.”

                No és estrany que a l’exteriorles germanes se’n temessen, perquè el seu propòsit era: “Fer totes les coses pensant en Déu, estimant Déu i fent-ho tot per serla voluntat de Déu i renovar aquests actes dotze vegades cada hora” (cadacinc minuts de mitjana).

                Tenia molt en compte la vida deNatzaret i tota la feina senzilla de cada dia la unia a aquella vida i aquellapostolat: “He procurat mirar Jesús en elseu zel per les ànimes, per imitar-lo, a Natzaret en la seva vida de treball ien la seva vida apostòlica. Vull, Déu meu, que tota la meva vida sia apostolatcom a carmelita, amagada en el vostre Cor.” Vivia intensament la infànciaespiritual de Santa Teresa de l’Infant Jesús.

           

     LAPRIMERA EN TOT

                Des que entrà ja hem dit que esproposà l’apostolat del bon exemple, però amb la responsabilitat del Prioratencara s’hi refermà més. No es concedia a ella mateixa dispenses de cap castani en demanava quan no era Priora.

                Quan es tractava de qualque acteo de qualque treball de comunitat, ella hi era sens falta, per moltesocupacions urgents que tengués. Com més pesat i esforçat era, més aviatarribava. Era la primera a arribar i la darrera a anar-se’n. Prenia allò quesuposava més feina, allò més humil. Sempre es reservava allò més feixuc icostós. Solia cuinar, a més d’estar de setmana com totes, el dia de Ntra. MareStma. del Carme o el Dijous Sant, en què feim un dinar que duu molt de temps.

                Un dia d’emblanquinada estavadamunt una escala només d’un peu. De cop i volta, llenegà i s’espanyà l’escala.Ella caigué i se li alçà la palma de la mà uns centímetres a prop del canell.La sang corria. Les monges s’hi enrevoltaren per donar-li remei. Ella, com la cosa més natural, no li donava la mésmínima importància i s’aplanava la carn alçada amb l’altra mà, a cops, com quiaplana un bistec. Una monja, horroritzada, li digué: “Però, Mare, vol fer elfavor de ser normal?” En veure-les tan esglaiades, contestà amb tota serenitat:“Són VV.CC. les que no són normals.”La cosa es resolgué en cridar el metge, que li hagué de posar diversos punts.

                Era una persona molt sencera, derecte judici, molt preparada, equànime, perfectament equilibrada, d’una memòriaprodigiosa. Quan les germanes s’admiraven de la seva grandíssima memòria, elsresponia: “És que VV.CC. tenen unamemòria de gorrió.”

                Quan no era Priora seguiainteressant-se molt per la salut de cadascuna. Demanava a les novícies o a lesmalaltes si havien dormit bé i, si havien anat al metge, què els haviareceptat. Els convencia que havien de prendre els remeis prescrits i procuravaque no se n’oblidassen, ella mateixa els hi feia pensar. I si era necessari,els els donava.

 

                FORTALESA HEROICA

                De la Mare Concepcióqualcú ha arribat a pensar que tota la vida d’abnegació i sacrifici i tot quantha pogut guardar d’observança regular es devia a una grandíssima salut. Aprimera vista pot en efecte semblar que és així. Ella mateixa assegurava sempre:“No em costa res”, “tot me va molt bé”, “no em fa mal res”, “això ho puc fer, no em costa gens”, etc. Tant és així que n’hihavia que deien: “La M.Concepció en el cel tendrà una corona de llautó, perquè no hafet cap sacrifici.”

                Moltes coses, com diu Sta. Tereseta, no les sabrem sinó en el cel mateix. Isobretot d’aquesta Mare, que solia repetir quan volíem treure-li qualque cosa:“El meu secret per a mi.” Peròafortunadament la Providència de Déu, per a la nostra pròpia edificació, havolgut fer-nos un poc de llum sobre aquesta ànima amb dades concretes físiquesperquè sapiguem una mica de la veritat.

                Des de coses petites, com podenser sedes i clivells en mans i peus, fins a altres de més greus que patí, perella tot era com si no fos res. Si es tractava d’ella, no tenia res la mésmínima importància. Una altra cosa era –com ja hem vist– si el mal el patia unaaltra.

                La recepta que ens deia que lianava bé per a les sedes era: “deixar quepiquin, sense gratar, i així quan fa una estona, se cansen i ja no molesten.”Tot en gros, es posava un poc d’esparadrap per evitar que la sang dels clivellsgrossos que tenia a les mans tacàs la roba de la comunitat que sargia. Això eratot el remei.

                Durant el seu primer Prioratmorí una germana seva (la que la seguia d’edat) de càncer de matriu. Per cert,que abans d’operar-se anà a veure-la i coincidí que hi havia una altra visitaen el parlador. La M.Concepció va fer un acte d’abnegació pròpia en no fer-lapujar ni dir res a la visita que hi havia i la va atendre en el torn. Ja no latornà a veure en vida. Com que ella va patir els mateixos símptomes de lagermana, va pensar: “No diré res a ningú.La meva germana ho ha dit als metges i l’han operada i no hi ha hagut remei,per què ho he de dir jo si no hi ha remei?” I decidí callar-ho.Afortunadament no va ser càncer que va tenir. Però talment com es trobava, ambuna hemorràgia contínua, va fer la vida d’observança com totes les altres,sense dir res a ningú, sense que ningú li notàs res i sense dispensar-se deres.

                Una vegada li va sortir unherpes zòster al costat i a lacuixa. Com que era Priora, no digué res i seguia la vidanormal. A una monja que és apotecària, li va dir: “Vol donar-me qualque cosa per a una germana a qui li han sortit unsgranets?” I la llicenciada, sense pensar de què es tractava, li donà unasimple pomada que no té res a veure amb l’herpes i així va passar. Mentrestant,continuava asseient-se en terra com de costum, sense donar mostra a ningú delque passava. I així, com que tenia tant d’interès en l’observança regular i perser un bon exemple, no se’n temé ningú fins que, molts d’anys després, enparlar amb una germana del costum de les carmelites de seure en terra, liconfessà: “A mi, la veritat, de vegadesm’ha costat seure en terra, tenia dolor, m’hauria assegut a un banquet, peròpensava: si començ a asseure-m’hi, ja no podré tornar a seure en terra. Im’esforçava per continuar asseient-me en terra. Si no hi hagués posat moltd’interès, ja no ho podria fer.”

                Quantes coses deu haver passataquesta nostra Mare sense que ens n’haguem temut! Una en passà que intentàella, com sempre, amagar-nos, però Déu volgué fer-nos-en testimonis.

                Era l’any 1982. Tenia 77 anys.Era en el cor i deia davant el Sant Rosari, agenollada com sempre. De cop ivolta, en dir el Misteri, no sabérem què li passava, no l’enteníem, ens higiràrem i estava molt blanca, seguia agenollada i pareixia que li pegavaqualque atac. Quedà com a esvaïda. L’asseguérem immediatament, pensant quehavia arribat la fi. Alcap de poc temps tengué allà mateix un vòmit de sang i pensàrem que acabavad’expirar. Passà una estona i tornà en si. Era hora d’anar a la col·lació.Nosaltres volíem acompanyar-la a la cel·la. No hi volia anar de cap manera,sinó al refetor com totes i amb totes. Les germanes li deien: “Però, Mare, V.R.no pot anar al refetor, no es troba bé”–. “Sí,estic molt bé”–. “Miri com té la toca.” Quan la vegé plena de sang, responguésense immutar-se el més mímim: “Bé, idoncs vaig a canviar-me-la i vénc al refetor”–. “Però V.R. no pot menjarara”–. “Sí que puc menjar”–. “Però,què ha de menjar?” Ella demanà: “Què hiha?”–. “Llentiesi cocarrois.” Totes dues, coses feixugues. Respongué immediatament: “I doncsmenjaré com totes les altres.” Aleshoresjo, que era Subpriora, li vaig dir: “Mare, V.R. no pot anar ara al refetor, had’anar a l’hospital.”

                Em quedà profundament gravat elseu gest d’obediència. Sense dir cap paraula més, s’hi preparà. Una germanal’ajudà a vestir-se i quan ja sortia de la cel·la, pensant que s’havia demorir, li digué: “Mare, ens ha de saber greu haver-la-hi deixat anar si es morfora de la clausura?” Ella, sempre tan plena de pau i serenor, li respongué: “No, estiguen ben tranquil·les, perquè pensque en el cel tant s’hi pot arribar des de l’hospital com des de la clausura.”

                A l’hospital li hagueren de fertransfusions de sang, perquè n’havia perduda molta amb el vòmit que vérem i ambaltres evacuacions que no volgué dir-nos. I així i tot en el cor estavaagenollada com si no hagués passat res! Com devia trobar-se! Si d’ella depenia,si li hagués succeït a la cel·la, en lloc del cor, no ens n’hauríem temut mai ihagués continuat sense més ni pus la vida comuna d’observança.

                Molt preocupades, enviàrem elnostre capellà a l’hospital perquè ens digués com es trobava. Reuní en elparlador tota la comunitat i digué: “Vénc a dir-los de part de la Mare que sóntotes unes blaies.”

                Quan n’hi parlàvem, no hi donàmai importància, dient que “allò no haviaestat res, simplement una aspirina.”

                Efectivament en prenia moltes.I, per què n’havia de prendre tantes si, com deia ella, no li feia mal res i estrobava perfectament bé? Quan a la fi de la vida, li ho demanàvemconfidencialment per descobrir la veritat del que li passava, sense donar-higens d’importància, responia: “No res, unpoc de mal aquí” i assenyalava la part dreta de l’esquena. Com no li haviade fer mal amb tota la columna encorbada i completament desviada!

                Menjava a poc a pochabitualment. Per què? Com tenia per costum, no deia res, però vèiem que ladentadura no li havia anat mai bé. A la cel·la, quan no la veia ningú,glopejava aigua-sal. Deia: “A mi em vamolt bé l’aigua-sal.” I amb el didal es dedicava a llimar la dentadura perles parts que li fregava laboca. Quan li demanàvem si li feia mal, sempre deia: “Em va molt bé.” La hi vèiem molt grossai li insistíem que avisaríem perquè la hi arreglassen. No ho volia de capmanera: “Em va molt bé.” I no latrèiem d’aquí.

                “Em va molt bé”. “Això ho puc fer”.“Noem fa mal res”. “No em costa gens”.“No me’n tem”, etc. Aquest era el seullenguatge habitual, dit amb la major senzillesa i naturalitat quan algú liponderava els seus treballs. Totes pensaven: “Vaja una complexió i una salut deferro que té la M.Concepció, no té res mai! Pareix com St. Pere d’Alcàntara“feta de rels d’arbres”. On tenia el límit de poder o no poder? És que estavadel tot avesada a passar sense res i amb més poc que no-res. Quan, per exemple,no hi havia llum i miràvem de posar llums d’oli a les cel·les, ella deia: “No, no he de mester llum; m’he avesat aestar a les fosques i em va molt bé.” Aquí va sortir un dels seus secrets:s’havia anat avesant des del principi a la negació més absoluta i total de simateixa en totes les coses, materials i espirituals, naturals i sobrenaturals,en sentits i potències..., en tot..., caminant a les fosques “sense altra llumni guia, sinó la que dins el cor encenia”. I encara hi afegia: “I em va molt bé.” Ja ho diu Ntre. St.Pare: “Oh venturosa sort!”

                Un bon dia es despertà que quasino podia caminar, li costava moltíssim. Anava molt lentament. Cridàrem el metgei digué que era reuma i que li fessin fregues. Les hi donava la infermera, peròpareixia que no resultaven gaire. La visità un altre metge i confirmà que erareuma i que seguissen les fregues. La infermera hi posava tota la dedicació ila força que podia. La M.Concepció no deia res. Quan li demanaven què tenia, responia:“Un poc de reuma.” Pensàvem: “Que ésd’estrany, tan sacrificada com és i que per una mica de reuma tengui ara tantadificultat de caminar!” Estant així pujà els alts escalons de la trona delrefetor per llegir-hi. Pujava i davallava escales; caminava perquè li deien quehavia de fer exercici, tot ho obeïa sense la més mínima resistència, però esveia que no podia dar passa i se li començà a inflar la cama. A la fila duguérem a l’Hospital Militar. En pujà pel seu peu les escales. Liferen radiografies. Tenia el costat trencat!, li havien de posar pròtesi. Itantes fregues com li havien fet damunt el costat romput i ella callava!

                Els punts de l’operació se lihavien inflat ja molt, motiu pel qual, per llevar-los-hi, es va veure amb feinala sanitària. Haviad’obrir la carn per treure-li cada punt. Com que ella no es queixava ni deiares, li demanàrem si li feia mal, “aixòno fa mal”, responia. Li demanàrem què sentia. I contestà sense donar-hi més importància: “No res, com unes cossigolles.”

                L’anysegüent caigué de la tarima i, a més del gran cop que es pegà a la cara, quefeia llàstima de veure tants de blaverols, es trencà el dit gros de la mà dretai l’altre maluc. Els metges, quan veien la seva fortalesa en el dolor i el seuànim singular, en quedaven molt espantats i deien: “Ja m’agradaria a mi que elsmeus pacients tenguessin la mitat d’ànim que té aquesta senyora.” I també: “Sitots els malalts fossin com vostè, els metges no tendríem tanta feina.”

                Als dos dies de l’operació enscontà una infermera del Carmel Seglar, molt amiga de la comunitat, que li haviadit: “Veiam, germaneta, ensenya’m decaminar amb les crosses”–. “Mareta, encara té la ferida molt fresca, la hiferen despús-ahir!” Com que ella insistia, ho va provar. Amb una passa nocaigué perquè l’emparà. Li va dir: “Mare, ja hauria caigut.” Però ella contestà: “Venga, una altra vegada, una altra.” I passà igual. Però encara hovolia tornar a provar. A la tercera li va dir: “Mare, ja ha fet les trescaigudes” i ella respongué: “Ja men’ensenyaràs un altre dia.” Tenia una gran força de voluntat, increïble.

                Després de la pròtesi d’aquestaltre costat, va haver d’usar caminadors perquè no tenia estabilitat. Quanarribà al convent, convalescent de l’operació i amb el dit gros de la mà dretaenguixat, volgué, com tota la comunitat en aquell moment, fer palmes per al diadel Ram.

                No deixà tampoc d’observar puntualmenttots els actes de comunitat i de complir amb l’agranada del dissabte i lasetmana de cuina. Que ho és de cert que l’amor és enginyós per a tot! Només el seu amor a Jesús, el zel per lasalvació de les ànimes i l’amor que ens tenia a nosaltres, volent ajudar-nosamb l’exemple fins a la fi, podia donar-li tant d’enginy i fortalesa.Posava l’olla damunt els caminadors, que tapava amb un plàstic gros perquè nos’embrutassen, l’omplia d’aigua i la duia fins al foc. Com que de cada dias’anava encorbant més, quasi no arribava als fogons i així cuinava; traslladavales paelles plenes d’oli que pareixia que li havien de caure damunt. Li dèiemque tenia ja molts d’anys i que ja no podia fer aquelles feines. Contestava: “No hi fa res, encara que en tengués cent!”I afegia: “Diu Ntra. Sta. Mare: ‘Mirin abans la necessitat que l’edat, perquèmoltes vegades hi haurà més edat i menys necessitat.’” Insistia que no li costava gens tot allò i que perl’amor de Déu que ho podia fer perfectament: “No em costa gens.” Nosaltres, com que vèiem que Déu ens la posavacom a exemple de virtut heroica i columna d’observança i que tot quant feia erade gran valor als ulls de Déu i bé de l’Església, la deixàrem fer.

                En diverses ocasions haviamanifestat com li cridava l’atenció una Beata que havia quedat cega i que detal manera continuava fent totes les feines de la casa que el seu home no sen’havia temut. Fins que un dia li demanà que li llegís el diari. Llavors lihagué de dir que no hi veia.

                Ajaguda a la tarima la germanaque d’ençà que s’havia romput el primer maluc estava amb ella, reparà un diaque tancava un ull i llavors l’altre i alçava els dits i anava fent proves ambels dits, alternant en obrir un ull i l’altre. Com que no feia mai resd’estrany la MareConcepció, sinó que era la persona més equilibrada, li cridàl’atenció i li demanà què feia. La Mare immediatament dissimulà i féu com que dormir. Quan va pensar que la germana havia aferrat el so, hotornà a fer. Llavors aquella s’alarmà i li demanà què tenia. Com que erasilenci de rigor, li féu senya de callar.

                L’endemà, davant les preguntesinsistents de la germana, li va fer prometre que no diria res a ningú, que, sino, no li diria res. Ella ho prometé. Només llavors li revelà el secret: el diade Ntra. Mare Stma. del Carme, de cop i volta, havia quedat cega de l’ull dret.I no se’n va témer ningú ni sospitava res!

                Quan el 2-XI-90 anàrem perprimera vegada al doctor Manuel de Timoteo Barranco, que amb tant d’interèsl’ha seguida fins al final i a qui estam tan agraïdes, ens digué: “En dilatarla nineta, veig que darrere la cataracta hi ha un gran despreniment de retinamolt desenvolupat, de més de dos terços de la retina, el pronòstic és infaust.”Informà la pacient del que succeïa i que no hi havia res a fer. Quedà admiratde la seva gran tranquil·litat d’esperit i serenitat gens comuna, en acceptarla malaltia com a voluntat de Déu i amb resignació perfecta davant el repte deveure-hi només amb un ull, en què ja començava a sortir cataracta, amb un 40%de visió. Va tenir encara “a l’ull bo” complicacions successives, quedant ambuna petita visió de lluny i mínima de prop, amb ajuda d’una gran lupa fins a lafi dels seus dies.

                El Dr. Timoteo estava moltmeravellat d’aquella serenor i en tenir notícia de la seva mort ens ha escrittextualment: “No es queixà mai del tractament aplicat; dòcil i resignada, patiaen silenci, fent-ho com una ofrena del seu patiment al Senyor i em deia queencara hi havia persones que patien més que ella; era com un repte d’allò que estavadisposada a afrontar [...] Amb una serenor gens comuna, deia que si eravoluntat del Senyor que acabàs cega, ho acceptava, amb una tranquil·litatadmirable. Vivia sens viure en ella, tenia el seu ‘castell interior’, i lescoses de fora, salvat el que es refereix a la caritat, els seus patiments eren,com deia ella, ‘escalons per pujar’.Em deixà admirat amb la seva serenor i fe. Exemple per a mi, home de poca fe,serenitat i santedat, no d’estampeta, sinó de viure-la dia rere dia. Aquesta sor fou un exemple de mortificació,enteresa i santedat i d’allò que significa la força de l’oració. Que descansien pau i que sia ‘llum’ per a tots nosaltres.”

                Vaig haver de recórrer al Dr.Timoteo perquè desistís de voler seguir de setmana a la cuina, ja que amb elscaminadors i gairebé cega encara insistia que “ho podia fer”. El doctor li va dir que el vapor de les olles liperjudicava els ulls.

 

                ENCARA QUE EM MATEU, EN VÓSESPERARÉ I EN VÓS CONFIARÉ

                És el que li havia promès al Corde Jesús el dia de la seva consagració. I així ho complí tots els dies de la vida, fins a la mort. Preguntada per una germana si havia passat les nits de quèparla Ntre. St. Pare, li digué en confidència: “Si mai m’ha vengut res d’això, tot d’una he fet actes de fe, esperançai caritat.” I li contava que hi havia un sant que, estant temptat d’anar al’infern, mentre celebrava laSanta Missa prenia la Sda. Forma en les mans i exclamava: “Senyor, sihe de ser tan desgraciat de perdre-us per tota l’eternitat, ara que us tenc nous amollaré.”

                I en la seva profundíssimahumilitat i intensa vida teologal, continuà dient: “Sé que puc condemnar-me, peròpens: sé que si passa així serà sols per culpa meva, perquè Vós sou just isant. Per tant, ara vull alabar-vos iglorificar-vos.”

                Ja d’anys ençà repetia la frasede Sta. Tereseta: “No defuig la llarga vida, però si fos vostre gust, voldriaal cel volar.” Desitjava el cel per estar amb Crist, però, com St. Pau, veiaque estar amb nosaltres era el que més necessitàvem.

 

“APOSTOLAT A LA CARMELITA, AMAGADA EN EL VOSTRECOR”. Set d’amor i d’ànimes

Vull, Déu meu,que tota la meva vida sigui apostolat a la carmelita, amagada en el vostre Cor.”

El Pare hallegit dels Sants Evangelis allò que tracta de la crucifixió, llavors ens hadit que

anàssem a la cel·la i davant elsantcrist acabàssem lameditació. Jo he llegit l’Evangeli de St. Joan i m’haemocionat molt quan diu: “Tenc set”; m’he imaginat que Jesús em mirava i emdeia: “Tenc set d’amor i d’ànimes” i li he promès fer tot quant sia possible perapagar-li la set, però ha de ser Ell qui m’ho faça complir” (Exercicis 1971).

                Com que els darrers anys haviaquedat quasi cega, em demanà si li podíem fer una espècie de quadre per tenirpenjat a la cel·la a fi de tenir-lo present, escrit amb grans caràcters.Demanava que hi escriguessen aquestes paraules que sabia de memòria i ensrepetia constantment per ensenyar-nos el millor que podíem fer a favor del’Església: “La contemplació dels divins misteris i la unió assídua amb Déu enl’oració no tan sols és el primer i principal deure de les CarmelitesDescalces, sinó que constitueix l’essència mateixa de la seva vocació il’apostolat únic i exclusiu de la seva vida immolada íntegrament en la contemplació. Pertant, que s’esforcin a progressar cada dia en la intimitat divina per mitjà deltracte amb Déu, convertint en oració la vida sencera” (cf. cn. 663.1).

                Una ànima tan unida a Déu solss’encenia pels seus interessos mateixos. Implorava constantment el foc del’Esperit Sant sobre el món sencer. Trobava un sentit més ple de cada vegada a la Santa Missa, en laqual s’oferia a ella mateixa, juntament amb la víctima divina per la redempcióde tot el món. En el sacrifici eucarístic trobava la força de la santificaciódiària i de la immolació constant. Aquesta era la seva vida. Se sentia tanplena de Déu! I amb immens goig interior i gratitud ens deia: “Com se nota que combregam sovint, fins i totquan és el cas, dues vegades al dia!”– “Ho nota V.R.?” – “”.

                La preocupava la salvació detothom, i també el benestar material de tots els nostres germans i dels queestan en terres de Missió. Per això procurava molt, fins i tot quan no eraPriora –fins a la mort va ser Clavària–, amb grandíssim interès, ques’enviassen almoines per posar remei a les necessitats espirituals i materialsde tothom. Ens ho havia ensenyat: “Quecadascuna procuri fer feina perquè mengin les altres.” Aquestes paraules deNtra. Sta. Mare que es refereixen a la comunitat, ella les estenia també atothom; per això li agradava fer feina per aquest fi, perquè poguéssem socórrerles necessitats de tots els homes.

                Quan volien aplicar per ella laMissa, o quan en tenia oportunitat, suplicava que fos a través d’Ajuda al’Església Necessitada per ajudar així aquells sacerdots.

                Estimavatothom, començant pels més “pròxims”, per la pròpia comunitat, però el seu zelarribava fins al darrer confí de la terra. Pregava i se sacrificava i immolava pertots i cadascun. No quedava ningú exclòs de la seva vida d’oració i amor al’Església i per l’Església a la qual tant estimava, per la qual s’oferia i dela qual demanava cada dia lasantedat. Era molt conscient del seu apostolat d’ànimacontemplativa en el cor mateix de l’Església, amb la vida amagada amb Crist enDéu.

                “Pens que com més s’ha pujat i mésprop s’és del cim, cal fer un esforç major per arribar a la meta. Així, com mésanys han passat i més prop som de la mort, hem de fer un esforç major perrecobrar el temps perdut, perquè, com que falta poc, no es pot perdre ni unminut. Cor de Jesús, en Vós confii que em donareu les forces necessàries”(són els darrers Exercicis que escrigué, perquè després perdé la vista. Dirigitspel P. Juan Bosco de Jesús, OCD).

                I és que l’amor no li donavadescans. La Redempció!: “Complet en la meva carn allò que falta als patimentsde Crist pel seu cos que és l’Església”; la salvació i el zel per les ànimes;la glòria de Déu; el crit de Jesús a la creu: “Tenc set d’amor i d’ànimes”; elseu propi: “Perquè regneu...”

                Escrivia en uns Exercicis: “Som filla de l’Església. Tot es resumeix enuna paraula: AMOR.” Tenia un desig ardent de l’evangelització de tots elspobles. Pregava molt, moltíssim, per la intenció del Papa: la nova evangelització.

                Déu li concedia una gran memòriaper recordar-se de comanar una per una moltes persones, dient-ne el nom enparticular. De vegades ocorria que venia qualque sacerdot, per exemple D. RafelStern, “el St. Pau del segle XX”, com li diuen, que ha vengut diverses vegadesen diferents anys. En demanar ells si els recordàvem, ella amb tota senzillesadeia: “Cada dia el coman a Déu.”Nosaltres quedàvem admirades d’aquest zel i gran caritat. Se la veiacompletament dominada per l’Esperit Sant i que vivia immersa en la Trinitat,encara que sempre natural i summament amable amb tothom.

                QUE ARRIBA L’ESPÒS! “No pucperdre ni un minut

                Ja el 1958 escrivia: “Què desitjaré en aquella hora de la mort?Déu meu, desitj començar des d’ara a triar allò que en aquella hora em donaràmés pau.”

                Havia proposat: “Procuraré rebre cada dia la Sda. Comunió com si fosel Viàtic.” Viuria encara 41 anys més en aquest món. No obstant això, espreparava per morir en qualsevol moment des de feia molt de temps: “Procuraré triar allò que en aquella hora emdonarà més pau.” “Obri de la maneracom li hauria agradat obrar a l’hora de la mort.”Aquestes darreresparaules, que ens repetia en quasi tots els capítols quan era Priora, les viviaen plenitud. Resava diàriament de tot cor l’acceptació de la mort, ambindulgència plenària. Una germana li demanà un dia si pensava que aniria alPurgatori. En la seva humilitat li contestà que estava completament abandonadaen els braços de Déu per al que Ell en volgués fer. Com que la germanainsistia, li respongué que, a aquesta acceptació plena de la mort, li haviaconcedit el Papa indulgència plenària en aquella hora, motiu pel qual creiaella que no hi aniria. I afegia: “Perventura qualcú pensa que estic tranquil·la per les coses que puc haver fet. No,res d’això, jo em sent ‘serventa inútil sense cap mèrit’. Descans no en les meves obres, sinó en els mèritsinfinits de Crist, i a aquells unesc tot quant faç.”

                Sentia encesa dins l’ànima la “flama d’amor viva”.“Acaba ja si vols, esqueixa la tela d’aquest dolç encontre.” Mentre aquestventurós moment esperava, no afluixava ni una mica l’observança, sinó tot alcontrari, ja que deia: “No puc perdre niun minut.” Si no havia tengut mai compassió d’ella mateixa, sembla que araencara en tenia menys: “No puc perdre niun minut. Estimar és donar-se, oblidar-se, sacrificar-se per aquell a qui s’estima”,ens havia repetit tantes vegades. I volgué donar-se, oblidar-se, entregar-sefins a la fi amb la major afabilitat i alegria. Deia al principi de la vidareligiosa: “Me pareix que si mil vegadeshavia de triar, triaria sempre igual.” I a la fi dels seus dies ja no diu“me pareix”, sinó que afirma amb total decisió: “Si mil vegades havia d’entrar, en tornaria a entrar altres mil.”Ens assegurava una vegada i una altra que en el Carmel havia estat immensament feliç.

A pesar de no tenir estabilitat ni fermesa per caminari aguantar-se dreta, de ser sorda i quasi cega, dels seus 93 anys, cada matípujava l’escala per anar a la roberia a sargir, sense veure-hi!, perquè “haviade fer feina”. I hi passava el matí; acudia pel seu peu a tots els actes de comunitat,amb la major naturalitat, sense comentaris, sense fer-ne cap problema, com sires de tot això no li passàs a ella. Anava al cor de baix per a la Santa Missa, motiu pelqual havia de pujar i baixar l’escala de graons no petits; procuravaarreglar-se tota sola i no volia que l’aguantàssem, a fi de no ser càrrega pera ningú. Algunes germanes quedaven en el cor de dalt per a la Missa, i quan laveien baixar, amb més edat i per ventura amb més xacres que elles, se’nmeravellaven (encara que, com que no les pregonava, la veritat era que nosabien que en tengués tantes). Una novícia, per saber la seva reacció, livolgué comentar aquest detall. Ella, ben serena, li respongué: “És que jo puc baixar sense cap problema.”Ni se sorprengué ni tengué orgull ni criticà les que quedaven a dalt, ni sesentí superior a elles...

A la fi de 1998 tengué un estat gripós delicat. Cridàrem el nostre metge decapçalera, doctor Vicenç Pieras, el qual se sorprengué molt de la fortalesa iserenitat de la Mare, ja que, en demanar-li què passava, si no es trobava bé,respongué que sí, que érem nosaltres que ens havíem alarmat perquè tenia unesdècimes (arribà a tenir 38 i 39º de febre). I D. Vicenç exclamà: “I diu unesdècimes!” Aleshores em semblà prudent quedurant una temporada no s’aixecàs tan prest, ni baixàs per a la Missa, i que nosortís de la cel·la per al refetor, perquè no es constipàs. Al cor de dalt síque hi anava, perquè està a pocs metres de la seva cel·la. Així passà un temps. Ella m’insistia perquè la deixàs baixar a Missa amb la comunitat. Cadadia li miràvem latemperatura. El dia de la Immaculada anà a Missa amb lacomunitat.

DARRER DIA DE VIDA

Amb la Missa conventual del matí acabàrem elsExercicis que ens havia predicat el P. Jacinto M. de la Cruz, OCD. Ella, ambles malaltes, els seguí des de dalt. A la conclusió, el pare ens impartí la Benedicció Apostòlicaamb indulgència plenària. El capvespre, després de Nona, tenguérem l’abraç de la comunitat. Com queen aquesta hora la deixava que descansàs a la cel·la, una germana la va anar acercar per a l’abraç. Arribà quan encara hi havia un bon grup de monges. Totesnotaren que a la M.Concepció la penetrava una alegria interior indescriptible iprofundíssima, que vessava en un somriure de cel tan angelical que no ho podiadissimular. Ens va dona l’abraç radiant de felicitat. Ens ho havia repetitsempre: “Aquesta vida és un cel, si n’hipot haver a la terra, per a la que vulgui complir només la voluntat de Déu. Volent més, se perd tot, perquè no es pot tenir.”

Encara en aquest temps en què estigué delicada, aexcepció de Laudes i Nona, assistia a la Litúrgia de les Hores amb gran interèsi puntualitat. S’aixecava i s’asseia amb tota la comunitat durant el rés coralcom qualsevol monja sana, encara que no podia llegir el breviari ni enteniaquasi res (per això resava després els parenostres que mana la Regla, per mésque li dèiem que no hi estava obligada per haver assistit al cor), i això finsa les Matines de la nit en què el Cor de Jesús la vengué a cercar. En aquestesMatines li notaren les germanes que tenia devora un alenar molt feixuc que elscridà l’atenció. Però ella, com sempre, estavamolt bé, no tenia res.

Com que quasi totes estàvem griposes, avançàrem el résde Matines i anàrem a colgar-nos més prest. La germana que de dotze anys ençàestava amb ella a la cel·la de nit, l’ajudà a colgar-se. Com acostumava, abansféu un acte de contrició, amb un cop de pit i besant el santcrist amb gran amori reverència. Digué l’acceptació de la mort. Es colgà. Demanà a la germana que pregàsper una ànima en especial –sense dir-li quina– “No és que sàpiga res, però m’ha vengut aquesta ànima.” La germanal’ajudà a resar. Digué les tres avemaries. Acontinuació les repetí i la germana l’advertí: “Ja hem dit les tres avemaries; ella contestà: “Aquelles eren per mi, ara són pels qui no resen.” Digué com decostum moltes altres oracions. Abans de dormir-se, a la pregunta de la germana,respongué que les persones que més estimava entre totes eren “el Cor de Jesús i la Mare de Déu Santíssima”.Eren les 10,30 de la nit.

MATINADA DEL7 DE FEBRER DE 1999. “HE DE PUJAR

Passades les dues de la matinada, sentí necessitat i,sense cridar la germana per no molestar-la, s’aixecà tota sola a les fosques.Sortia de dins ella com un renou estrany, però no era de respiració. La germanas’aixecà tot d’una i li demanà què era aquell renou. Ella contestà que no hosabia, però sense alarmar-se ni perdre la serenor habitual. Tenia els llavis moltblancs, dels quals li sortia escuma. Elrenou continuava. Mentre la germana l’arreglava estava dreta. Devia tenir moltde dolor i es mirà la mà dreta; la germana la mirà també i en vegé les venesmolt fosques, com a negres. Ella immediatament retirà la mà perquè la germanano la hi veiés. No es queixava, no deia res, no demanava res. La germana lidigué: “Mareta, què li passa? S’està morint!” La Mare la mirava amb unatendresa inexpressable, però no li demanava res i seguia dreta. “Es trobamalament?” aquí assentí amb el cap. “He de cridar Ntra. Mare? Hem d’anar acercar el metge?” Era de matinada, tota la comunitat dormia. La germana novolia sortir i deixar-la tota sola just en aquell moment. En vista que lagermana no sabia què havia de fer, ho decidí ella mateixa i, com St. LluísGonzaga que estant un dia a la recreació en demanar-li què faria si lisobrevengués la mort en aquell mort, respongué: “Continuaria jugant”, ella, comque era temps de dormir, tornà decidida cap a la tarima, com si no passàs res,en un suprem i darrer esforç per complir la voluntat de Déu. “Mareta, què fa?”“Hede pujar, he de pujar!”, repetí. I entregà l’ànima a Déu. No pujà a latarima, sinó més amunt: als braços de nostre Pare Celestial. Erenaproximadament les 2,15 de la matinada del diumenge 7 de febrer de 1999. Tenia 93 anys, 9mesos i 13 dies.

No havia dit mai, per mal que tengués, que estavamalament i quan assentí amb el cap en demanar-li-ho, queia morta.

FUNERAL I ENTERRAMENT

                El funeral fou l’endemà, dillunsa les 6,30 del capvespre, presidit pel nostre capellà, doctor Joan Torrens,delegat diocesà de Pietat Popular, el qual amb tanta dignitat i unció oficiasempre laLitúrgia. Coronaren l’altar 18 preveres, dos dels qualscosins de la M.Concepció. En acabar la celebració, D. Joan pregà alspresents que s’asseguessin i digué entre d’altres aquestes paraules: “‘L’homejust és llum que apunta en la fosca’ [...] Aquestes paraules que cantàvem en elsalm responsorial d’ahir, diumenge, podrien ser el resum de tota la vida de la M. Concepció. Davantuna vida tan excepcional no podem sinó donar gràcies al Senyor, que ensconcedeix enmig de les nostres tenebres aquests llums admirables que ensimpulsen també a nosaltres a la seva imitació. No és que pretengui elogiar nicanonitzar ningú; només vull resumir els bons exemples que van passant pel mónenmig de tantes males notícies. És el que deia l’evangeli d’ahir, diumenge,‘perquè vegent les vostres bones obres glorifiquin el Pare que està en el cel.’Aquest ha estat el meu objectiu en aquesta al·locució final i aquest ha de ser l’objectiude la nostra vida.”

                L’encarregat de sepultar lesmonges de vida contemplativa, a pesar d’haver enterrat 52 monges, quedàvivament impressionat en veure com la gent ens demanava que passàssem rosaris isantcrists pel seu cos; ens en demanaven trossos d’escapulari i ell mateix entallà el primer un de la capa.S’encomanà a ella, ja que des d’infant (té 45 anys) pateixuns fortíssims dolors d’artrosi que li vénen d’herència al coll i al cap,arribant a afectar-li tot el braç esquerre. Les medicines no li feien gairebéres; havia provat tota casta de remeis i ja es donava ell mateix perimpossible. En veure, doncs, què passava amb la M. Concepció, li vafer una brevíssima súplica, alhora que li tocava el front. Es posàdissimuladament els dits amb què l’havia tocada on tant de mal li feia i a l’instant li fugí el dolor i fins ara, faquasi un any, no n’ha tornat a sentir.

                Amb gran pesar meu, no vaigpoder assistir al funeral i enterrament. Tenia molta febre i vaig haverd’oferir aquest gran sacrifici. Les germanes que hi eren ens ho conten:

                En anar a col·locar-la dins lasepultura, no acabava d’entrar la caixa en el nínxol, faltaven uns centímetresi el picapedrer començà a picar-lo. Però a l’encarregat que hem esmentat mésamunt, li semblà més oportú anar a cercar una altra caixa més petita que teniaen el taller. D. Pilar d’Oleza, germana de la M. Concepció, que ambels altres familiars esperava a la grasa del cor de baix, exclamà: “Ja empareixia a mi que a na Maria no li haguera agradat que l’enterrassen en aquestacaixa!” (volia dir que era de fusta molt obrada i poc austera). En efecte, eraaixí, però no hi havia a mà una altra cosa. Arribà l’altra caixa, com dellautó, pobra i senzilla fins a l’extrem i, de més a més, deteriorada, perquèla humitat n’havia fet bufar la tapadora de manera que no es podia tancar. Lacol·locàrem dins l’altra caixa i a l’instant el rostre de feia 42 hores canvià. L’expressió de morta, que haviaquedat seriosa, es mudà de cop per una altra d’un preciós i inoblidable somriure, tant que feia llàstima enterrar-la.Començàrem a fixar-nos-hi tots i en mirar-la exclamàvem: “Que està de guapa,riu, ara somriu, que preciosa! Entenguérem el perquè d’aquest somriure: volguéviure en el Carmel amb totes les coses més austeres, pobres i inservibles, iamb això mateix volgué expressament ser també enterrada. Fou el seu darrersomriure en aquest món.

                Encara que esperam que la nostraestimadíssima Mare gaudeix ja de la visió beatífica, no obstant això, elssuplicam que li apliquin els sufragis que tenim per costum, ja que ella, mésque enviar carta d’edificació, volia que els doblers que poguéssem gastar ensegells els aplicàssem en Misses.

                Preguin també per aquestacomunitat i per la menor de les seves germanes

Maria Rosa de l’Infant Jesús i de St.Josep, i.c.d., Priora